El manifest dels 1.000

El nostre país, després del cicle electoral maig 23-juny 24, es planteja preguntes diverses sobre el futur immediat mentre espera decisions significatives sobre l’orientació del nou govern de Catalunya. I resulta que ERC, que acaba d’obrir debat intern, és, alhora, peça clau de l’escenari polític català i espanyol. De manera que ERC, tal com explica el Manifest Reactivem l’Esquerra Nacional, ha de respondre en tres àmbits: la decisió, en poques setmanes, sobre la investidura d’un o altre candidat a la Presidència de la Generalitat; la conducció, en pocs mesos, del procediment congressual que culminarà amb la conformació del nou grup dirigent; i la definició i el desenvolupament efectiu, al llarg dels propers quatre anys, de l’estratègia que li ha de permetre convertir-se en la gran força central del catalanisme progressista i republicà. El manifest, per més que algú ho vulgui llegir intencionadament en clau de confrontació personal, el que fa és buscar la complicitat positiva de totes les capacitats que avui constitueixen l’espai republicà dins i fora de la pròpia organització. Queda clar, doncs, que no es tracta de la reacció típica de les bases contra la direcció després d’un cicle electoral objectivament negatiu. Ni de la clàssica relació d’incomoditat política o personal entre partit i govern. És absurd intentar reduir la qüestió a dirimir el lideratge personal a través d’un pseudoreferèndum intern. La demanda, gairebé diria l’exigència, que el país li formula a ERC és explícita: obrir nova etapa i fer-ho generant un canvi de llenguatge, de missatge, de criteris organitzatius i també –per què no?–, de cares en primer pla. Amb especial consideració, és clar, dels que s’han hagut de cremar al foc de la repressió, la presó i l’exili. És estrany que hagin quedat políticament associats al període 2017-24 i caracteritzats per aquesta traumàtica experiència? Un període apassionant i carregat de contradiccions doloroses que ara volem precisament superar i substituir per una etapa d’impuls renovat, de construcció de país, d’objectius compartits majoritàriament. És també per això que ERC, com el Manifest mostra, pot i vol comptar amb l’immens capital humà acumulat en aquests prop de 15 anys de creixement social i electoral, tant com d’experiència institucional i de govern en tots els àmbits. El Manifest pren nota i avança una primera resposta al missatge que la ciutadania ens envia com a reacció a l’evolució dels darrers set anys. Una reacció crítica que inclou diverses sensibilitats, totes legítimes: des de la decepció/frustració/abstenció per les expectatives no acomplertes a la creixent actitud antipolítica cap a partits i governants. En circumstàncies com ara les actuals a Catalunya, el millor servei a l’interès general del país no es tradueix necessàriament en suport electoral. És el que ERC ha hagut d’experimentar en carn pròpia. Incomprensió i rebuig Diguem-ho obertament: contribuir decisivament a treure el país del forat negre de la repressió i liderar la relació directa amb els interlocutors/adversaris ha generat incomprensió i rebuig en àmplies capes de la sociologia independentista. L’amnistia és el primer gran triomf de país des del 2017. Però també l’evidència que, un cop guanyada la batalla de la repressió, s’obre un període amb menys seguretats i més incerteses que demanarà resiliència democràtica, encert estratègic i fermesa política. És a dir, menys heroisme i major determinació. Menys personalismes i més força col·lectiva. De la mateixa manera que governar en solitari amb coherència progressista i, per tant, contracorrent de la creixent onada conservadora, ha significat distanciar-se d’una part significativa de les classes mitjanes i treballadores catalanes que viuen amb inquietud qüestions com les de l’habitatge o són sensibles a l’associació interessada entre immigració i inseguretat. L’objectiu actual, doncs, és doble i complex: avançar cap al referèndum acordat i vinculant, d’una banda, construir un país de màxima dignitat en termes d’equitat i cohesió social, de l’altra. Per això és imprescindible una ERC capaç de conquerir l’espai social progressista que avui ha quedat orfe pel desplaçament conservador del socialisme oficial i pel fracàs consolidat de la il·lusió radical amb què fa 10 anys ens van enlluernar els Comuns. Una ERC obertament disposada i gradualment preparada per ser una peça central del mapa polític català, la gran força d’esquerra nacional, progressista i republicana que Catalunya espera i reclama. L’ERC capaç de donar sentit ple a la idea de República, un concepte molt més ric i potent que el de la simple contraposició al de monarquia.

El manifest dels 1.000

La demanda, gairebé diria exigència, que el país formula a ERC és explícita: obrir una nova etapa

El més llegit