Com que fa molts anys, quan era un estudiant, vaig viure al barri de la Sagrada Família, em vaig acostumar a ignorar el temple expiatori. Suposo que els passa (o passava) a molts veïns: el gran edifici és allà, enorme, però els teus ulls ja no el veuen, se n’obliden. Ara, però, dos fets m’han canviat aquesta percepció. El primer és que dies enrere, mentre feia un cafè al Born, vaig fixar-me en una noia –una turista– que s’havia tatuat al braç la silueta de Barcelona. Hi ha rampells incontrolables. El dibuix esquemàtic incloïa el perfil de l’hotel Vela, les torres olímpiques, el Tibidabo, l’estàtua de Colom, la torre Agbar i, esclar, la Sagrada Família. Era una Sagrada Família inacabada, sense la torre central. El segon fet és que aquell mateix vespre vaig pujar al Carmel per a la revetlla de Sant Joan i des d’allà dalt, observant la ciutat al capvespre, vaig adonar-me que avui la Sagrada Família ja és una presència abassegadora. Impossible ignorar-la.