Naixem sols i morim sols. Segons Orson Welles, també vivim sols; i únicament a través de l’amor podem crear la il·lusió momentània que no és així. No seré jo qui li posi pegues a l’amor, però li afegiria una altra paraula molt semblant: humor. Perquè la vida dona hòsties tan fortes que només amb la barreja màgica de totes dues podem aspirar a aixecar-nos. Ho demostra David Seijas, sommelier d’èxit durant l’aventura irrepetible d’El Bulli, en un llibre on narra el seu descens als inferns de l’alcoholisme. Ho confirma Pere Aznar en el seu programa 400, amb assumptes tan poc risibles com l’esclerosi, el Parkinson i la soledat no desitjada; però és que resulta que 400 és el nombre de músculs que s’activen en plena rialla. Així que la cosa està clara. I el remata El bus de la vida, la nova pel·lícula de Dani Rovira, on aquest còmic –cada dia millor actor– gairebé fa de si mateix, tenint els dolors, les nàusees i, sobretot, les pors que acompanyen els malalts de càncer.