Estiu per fi. La que pot reprèn aquest exercici saníssim que és la platja. Sorra, sol, oligoelements, iode, però encara és més curatiu entendre d’una ullada aquest concepte difús de la diversitat. Gairebé despullats, fent-hi tots el mateix, tombar-nos, jugar a la riba, banyar-nos, mirar a l’horitzó, som però tan diferents. Uns alts, altres baixos, uns de rabassuts, altres ossats, unes camacurtes, altres llargs de braços, una amb crossa, una altra amb síndrome de Down, una en cadira de rodes, el nadó en cotxet, rossos, morenes, cabells blancs, tinys, calbs, peluts, musculats, arrugats... No hi ha cos humà que no sigui una divergència. La platja t’ensenya que el cànon és una simplicitat insostenible. A la platja hi ha de tot. És la realitat més real. I com més popular i més gentada, millor: del nord, del sud, locals, forasters, blancs com la llet, negres com el cafè i tots els tons intermedis. Conviuen entre les onades nens que tenen mares que fan topless, nens que tenen mares que porten mocador i van amb màniga llarga, nens d’ancestres llatins, afrodescendents o magribins, però nascuts aquí, nens rossos o pèl-rojos com vikings. Mentrestant, al passeig s’hi esperen pacients els venedors subsaharians i als comerços i terrasses hi atén un personal variat, perquè als llocs d’estiueig els nadius són minoria.