Obituari caní

Dimecres d’aquesta setmana The New York Times portava un obituari caní. Més ben dit, una columnista s’acomiadava del seu gos, un gos abandonat que va recollir amb el seu marit durant la pandèmia i que ha mort a deshora, massa jove, d’una lesió medul·lar. Li van posar un bon nom: Rascal (Brivall). Llegir l’article em va reconfortar i sobretot em va ajudar a desprendre’m d’algun vel de pudor per parlar del meu. Al cap i a la fi, la vida consisteix en part a eslabonar pèrdues. L’aprenentatge de suportar-les. El meu gos, el gos del meu germà en realitat, va morir el 12 de juny, el dia de la gran pluja; queia una manta d’aigua. Vam haver de portar-lo al veterinari perquè el sacrifiqués amb la injecció de pentobarbital. L’adeu és insuportable. Drac, que així es deia, era una barreja de fox terrier, pastor belga i ves a saber què més, un animal sense pedigrí, però més viu que la fam; en va haver de passar molta el seu primer any de vida. El meu germà, en Raúl, el va rescatar de la gossera de Gavà, que ja no existeix. Va escollir en Drac perquè tenia un no sé què, una mirada diferent, i els ulls del color de la mel. Tot i que els seus companys de captiveri, gossos de més envergadura, el marcaven, no es deixava acovardir: un dels seus punts forts va ser un tossut instint de supervivència. Recorda el meu germà que va acostar una pedra a la tanca, i mentre els altres gossos es donaven topades contra els barrots, al nostre se li va acudir excavar un túnel a la terra per fer-se amb ella a l’altre costat de la reixa. Una altra virtut: la independència, el carinyo sense embafament. Suposo que és cert; poques gratituds es demostren tan profundes com la d’un gos que han salvat del maltractament, del dolor, de la gana. Fidelitat de ferro. Amb saber que va acompanyar el meu germà durant una temporada de soledat pesant en vaig tenir prou per començar a estimar-lo. La meva convivència amb ell va ser esporàdica, sobretot a l’estiu. Els amics, la família, un amant et brinden mostres d’afecte, però ¿qui et rep amb aquest desbordament d’alegria? A vegades em feia enfadar, obligant-me a dir-li Dragón, que sona més contundent. El seu descobriment de la neu va ser un espectacle. Una vegada que vaig tenir febre altíssima no es va desenganxar del meu costat. Els primers dies després del divorci van ser molt més suportables amb el seu carinyo, ja que, d’alguna manera, comprenia què estava passant. Jo crec que entenen, a la seva manera canina; aquesta expressió en la mirada sembla de vegades a punt de transcendir l’estadi animal. Expliquen que la mascota d’Emily Brontë, un encreuament de mastí anglès i buldog, es va passar dies i dies ajagut davant la porta del dormitori després de la mort per tuberculosi de la seva propietària. La mecànica de la mort –la paperassa, la incineració, l’urna, l’avís als amics– s’assembla massa a la dels humans. També, el deteriorament. En Drac, aquell bonic animal, pur salt i energia, caminava en les seves últimes setmanes amb la fragilitat d’una aranya borratxa. Quant d’amor. Conservar-lo en la memòria és un bri d’immortalitat.

Obituari caní

Ha mort en Drac, un gran gos. Poques gratituds resulten tan profundes com la d’un animal rescatat del maltractament, el dolor i la gana. Fidelitat de ferro.

El més llegit