Et tires al mar després de Sant Joan i et trobes en el fons un munt de paperets cremats amb els desitjos del personal que la vigília va buscar a internet "ritus iniciàtics per al solstici", "tradicions per a la nit més curta de l’any" o similars. En cap es llegeix la pau al món, un cub de reciclatge de tres pisos, un cervell més desenvolupat o un llibre i molts porten assumptes o noms propis que es volen deixar enrere. A les roques queden les restes de centenars d’espelmes roses, al costat de gots i ampolles, i a la sorra trossos de torxes clavades per aconseguir aquest efecte glamurós dels sopars d’estiu que la gent amb diners disfruta en platges privades. Només que ells no tenen al costat els fanals del passeig marítim. Senyora, aparti la seva taula XXL que no puc estendre el meu pareo de dos metres quadrats i m’estic jugant no poder pujar a les xarxes socials una foto en condicions amb els dotze membres de la meva família vestits de blanc. Cal transvasar vi i truita de patates amb parafernàlia, o resultarà un fracàs. Quins temps aquells en què podies fer alguna cosa sense que quedés empremta. La de situacions ridícules i tedioses que hem tingut la fortuna d’esborrar de la memòria gràcies que no existia la possibilitat tècnica de registrar-les per a la posteritat. Avui, cada persona és un notari de la seva vida, interessant o intranscendent.