Retorn a l’Estatut, però ¿a quin?

La política catalana, especialment el PSC i ERC, s’enfronta a la por escènica de prendre decisions transcendentals. Després dels resultats patètics d’una dècada d’excepcionalitat, aquests dos partits han d’assumir que comparteixen la centralitat i debatre com sortir del pantà sense incórrer en més contradiccions de les indispensables. Per a això compten amb la predisposició entusiasta dels Comuns, però també amb la història del tripartit com a mirall dels seus errors i amb els dimonis tradicionals que angoixen el PSOE quan es tracta de l’ambició nacional catalana. Des de la perspectiva del PSC i del PSOE es tracta de tornar al camí estatutari amb la poesia necessària perquè ERC se senti còmoda i no sucumbeixi al xantatge emocional de Carles Puigdemont i Junts, sempre disposats a abraçar el maximalisme. Amb tot, els pragmàtics primer hauran de decidir a quin Estatut volen tornar. ERC no acceptarà que el text de referència sigui el publicat al BOE el 30 de març del 2006, acreditat com a insuficient, mare de totes les decepcions. Els republicans no el van votar ni al Congrés ni en el referèndum, tot i que per raons d’última hora. De totes maneres, caldrà pensar que ERC no acceptarà menys del que es va votar al Parlament el 30 de setembre del 2005. Aquell estatut va obtenir 120 vots a favor, moltíssims més que la inútil declaració d’independència. El text del 2005 recollia notables avenços respecte del reconeixement nacional de Catalunya, aprofundia en el capítol competencial, en el finançament i s’endinsava en la reorganització de l’àmbit judicial, situant la relació de la Generalitat i l’Estat en l’esfera bilateral. Allò va ser massa per al PSOE i també per a un sector del PSC. I això que José Luis Rodríguez Zapatero, amb 164 diputats, comptava amb el suport d’ERC i de CDC, tot i que els motius reals d’Artur Mas sempre van estar sota sospita de buscar avantatges en la política catalana. Por escènica El 2006, la por escènica va guanyar la partida a gairebé tothom i el Tribunal Constitucional va rematar el despropòsit. ¿Per què ara pot ser diferent? La raó de fons és l’experiència traumàtica del procés viscuda de manera diferent a Catalunya i a la resta d’Espanya, però en els dos casos amb consciència d’haver vorejat l’abisme. Després, cadascú tindrà la seva argumentació. El PSC creu que la reconciliació entre catalans exigeix un Govern de progrés amb suports transversals; el PSOE, atrapat en la seva debilitat parlamentària, té poques alternatives a continuar arriscant, i ERC necessita un pla sobiranista creïble per allunyar-se de Junts. Illa i Sánchez semblen disposats a esmenar alguns aspectes de la confusió històrica viscuda el 2006 a l’acceptar la desfiguració de la proposta del Parlament, operació dirigida pels seus companys de partit, la majoria dels quals fora de servei, menys ZP, el millor paladí de Sánchez. ERC se suposa que està negociant amb els socialistes en aquests termes conceptuals, amb alguna aportació singularíssima de referència foral per atrinxerar-se millor davant el previsible embat de Junts. El país està a l’expectativa de la fortalesa i la sinceritat dels protagonistes per decidir el retorn a la via estatutària més ambiciosa i per trobar una fórmula que permeti reparar el dèficit monumental que l’Estatut vigent no coincideixi ni amb l’aprovat pel Parlament ni amb el sotmès a referèndum.

El més llegit