Les presons tèxtils

Passeig de revetlla per Barcelona. Passem per una coneguda gelateria d’Enric Granados. Una dona amb nicab, tapada de dalt a baix, fa tota mena de maniobres per aixecar el vel de la boca i llepar un gelat. Baixem cap al gòtic. Al carrer Portal Nou una dona amb burca fa de caixera en una botiga que ven roba musulmana. Continuem per la Rambla: una dona amb nicab, carregada amb dos nens petits, camina darrere d’un home que vesteix amb roba d’estiu. En menys d’un hora de passeig, tres dones completament tapades, sense possibilitat d’identificació, convertides en espectres tancats en una presó tèxtil, normalitzen la presència de la misogínia islàmica en plena ciutat de Barcelona. Si la lupa es fa extensiva en un temps i espai més amplis, el nombre de dones que ara mateix viuen al nostre país completament anul·lades per una ideologia islàmica que aprofita la religió per a practicar un domini violent sobre les dones és enorme, públic i, alhora invisible. Ho hem de normalitzar? És a dir, hem de considerar acceptable que es vulnerin els drets de les dones esforçadament conquerits, en favor d’un bonisme llastimós que confon el respecte a la societat plural amb la importació de lleis medievals? Hem de banalitzar la ideologia totalitària que batega sota la imposició d’aquesta mena de presons tèxtils que, amb l’excusa de la religió, intenten capgirar els valors nascuts amb la il·lustració i culminats amb la Carta de Drets Humans? És a dir, hem de pervertir els drets civils de les democràcies liberals, sorgits de la civilització moderna, en favor d’un paternalisme etnicista que importa lleis de domini? I, més enllà, hem de callar davant d’aquest espectacle públic de misogínia, emparat en una idea malaltissa del multiculturalisme? Misogínia i seguretat, perquè també forma part del codi de la democràcia la identificació dels ciutadans, i és evident que els burques, nicabs, etcètera, vulneren radicalment aquesta lògica de reconeixement. La qüestió és cabdal i, alhora, silenciada permanentment pel relat que el wokisme en particular i l’esquerra en general ha imposat, segrestant tota possibilitat de debat. Hi ha un problema d’enormes proporcions en la presència massiva al nostre país d’imams salafistes –Catalunya n’és un centre important d’Europa– i en l’augment de les pràctiques antidemocràtiques que imposen a les comunitats musulmanes. Emperò, per bé que es un problema que afecta la solidesa democràtica de la nostra societat –i també la seguretat–, hi ha una permanent negació del debat, afegit a la criminalització d’aquells que el volen obrir. Igual que passa amb la qüestió de la immigració –i també la de la delinqüència–, el progressisme impedeix una vegada i una altra que parlem de l’islam i dels reptes que ens planteja. Ans al contrari, ensorren tota veu crítica amb acusacions d’islamofòbia, extrema dreta i la resta de parafernàlia retòrica. Tanmateix, a banda del fet evident que els islamòfobs són aquells que esclavitzen les dones musulmanes i no els que denuncien la seva opressió, la negació del debat públic té tres conseqüències: la primera, que, davant del buit, l’extrema dreta se’l queda i el manipula; la segona, que el silenci alimenta la impunitat amb què el radicalisme islàmic actua a casa nostra; i la tercera, abandona completament les dones musulmanes a la seva dissort. És a dir, aquest progressisme sorollós que estigmatitza el debat crític, acaba defensant les idees més reaccionàries. Res de nou, altrament: no oblidem que grans referents de l’esquerra com Michel Foucault van defensar la «revolució espiritual» dels aiatol·làs… S’anomenen progressistes, però acaben defensant les pràctiques més reaccionàries i medievals. Amb un afegit significatiu: tots aquests que bavegen amb els imams no suporten la presència d’un capellà… Sigui com sigui, se silenciï o s’ignori, el problema és gran i anirà a pitjor. Hem permès que la ideologia salafista segresti la religió islàmica i controli les comunitats que hi ha a casa nostra. I aquesta és una bomba de temps que ens esclatarà a la cara. No es tracta de la religió, sinó de la ideologia. No és cultura, és domini. No és tradició, és misogínia violenta. Callar no és progrés, és complicitat amb l’opressió.

Les presons tèxtils

El progressisme impedeix que parlem de l’islam i dels reptes que ens planteja. Al contrari, ataca tota veu crítica amb acusacions d’islamofòbia, extrema dreta i la resta de parafernàlia retòrica

El més llegit