Fa dècades, moltes, en el Sant Joan de la infància, els nens recollien mobles i trastos vells dels veïns, pis per pis, els guardaven en algun amagatall segur del barri i els apilaven després per encedre les fogueres quan queia la nit. La memòria engeganteix la reverberació de l’alegria, els petards i els mistos Garibaldi, la verticalitat de les flames. Alguns nois grans llançaven a la foguera els apunts del curs. El millor de la revetlla consistia en la pura expectativa, en la certesa que les classes havien acabat i s’inaugurava un estiu llarguíssim i intacte. El temps de les cireres arribava al cim. La simbologia va arribar després, en la vida adulta. El cicle de les estacions, la collita, el reinici, les noves oportunitats, el poder purificador del foc, etcètera. En la nit més curta de l’any sempre es troben, a les golfes i trasters mentals, trastos vells per a la crema; trastos metafòrics, s’entén. ¿Què cremarà, doncs, a les fogueres catalanes durant la nit màgica? Una, en la seva ingenuïtat immarcescible, hauria desitjat la combustió de la política frívola en el vell oasi, però sembla que tampoc no ha arribat el moment. ¿Serà possible una repetició electoral? Si el president del Parlament, Josep Rull, activa el cronòmetre després del ple del 26 de juny, si no es consuma una investidura ens estarem presentant de nou a les urnes a l’octubre. El súmmum. La qüestió és massa greu per organitzar una porra sobre això.