Acords necessaris

Fa més de cinc anys que el Consell General del Poder Judicial està caducat i fins ara totes les negociacions per renovar-lo han sigut infructuoses. El PP i el PSOE, els partits imprescindibles per formar la majoria necessària, han sigut incapaços de posar-se d’acord i han acabat convertint el CGPJ en un camp de batalla partidista. El PP primer es va negar a renovar l’òrgan si abans no es reformava la llei orgànica del poder judicial per donar més protagonisme als jutges en el nomenament dels vocals, la idea que "els jutges elegeixin els jutges", i després es va desdir d’un acord sobre els candidats que s’havia assolit després de l’arribada de l’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del partit i que en menys de 24 hores va saltar pels aires a causa de les crítiques d’Isabel Ayuso. Mentrestant, el PSOE i Podem van proposar una rebaixa de les majories necessàries que van retirar després d’un toc d’atenció de la UE. Cinc anys de retard és massa temps tenint en compte que d’aquest organisme en depenen els nomenaments i la cobertura de les vacants en els diferents nivells judicials i que només al Tribunal Suprem els llocs desocupats pràcticament arriben a un terç dels totals. Però no és tan sols això sinó que també ha donat lloc a altres situacions igualment anòmales com la renúncia de diversos membres del CGPJ, entre ells el seu president, per forçar la renovació, o el fet que després de desdir-se de l’acord assolit amb el PSOE el PP proposés que la Comissió Europea, a través del Comissari de Justícia, Didier Reynders, fes de mediadora i que després de tres reunions sota un vergonyant tutelatge l’acord continués sense arribar. La polèmica entre el Govern i el poder judicial, o almenys una part, arran de la llei d’amnistia i de l’assumpció de la idea de lawfare que se’n dedueix, sembla haver actuat com a catalitzador per agilitzar la renovació a partir del moment en què Pedro Sánchez va amenaçar de reformar de manera unilateral i immediata el mecanisme les atribucions del CGPJ quant a nomenaments. I malgrat el descontentament del PP amb l’envit, aquest ha servit per reprendre les negociacions, que, aquesta vegada sí, semblen encaminades fins al punt que Alberto Núñez Feijóo sembla haver-se conjurat contra les resistències internes i ha donat l’ordre de no aixecar-se de la negociació, possiblement perquè sap que en aquests moments té molts incentius per a l’acord. Assolir-lo li permetria demostrar que actua amb criteri d’Estat i que disposa d’una veu pròpia sotmesa ni a Ayuso ni a Aznar. I al seu torn apaivagaria les veus que l’acusen de no complir la Constitució mentre que podria desmentir les sospites de connivències interessades amb el poder judicial així com evitar una reforma unilateral per part del PSOE. Els dos grans partits continuen sent els principals protagonistes de la política espanyola i dels seus acords depèn la bona marxa de les institucions. És molt desitjable que desbloquegin la renovació del CGPJ i que emprenguin una cooperació que permeti renovar altres institucions igualment caducades. No fer-ho no només és irresponsable i contribueix al seu desprestigi sinó que alimenta opcions polítiques demagogues i irresponsables l’eventual creixement de les quals no contribuiria gens a millorar ni el nostre sistema ni la qualitat de la nostra democràcia.

Acords necessaris

Malgrat el descontentament del PP amb l’amenaça de Sánchez, ha servit per reprendre les negociacions

El més llegit