Mbappé parla al camp (i fora)

En una xerrada a la Fira del Llibre de Buenos Aires, Jordi Puntí i Martín Kohan es van embrancar en una cordial discussió sobre Messi. Al geni argentí (i aquí em refereixo, sense ironia, a Kohan) li resultava difícil recolzar un futbolista que amb prou feines parlava, un dels dons del país. Això va passar abans de la covid, però sobretot abans que l’albiceleste guanyés el Mundial, així que l’aplaudiment al davanter allà no era tan unànime. Tot i que Puntí va contraatacar, jo, des del públic, no podia parar de mastegar la meva rèplica: "Messi no parla... ¡perquè parla al camp!" De fet, una mica abans, Messi havia promès al Camp Nou que diria alguna cosa quan tornessin amb la Champions. Quan ho van fer, en la celebració a l’estadi, li van passar el micro i tothom es va preparar per al primer gran discurs: "La veritat és que no tinc res a dir", va dir. Jo vaig pensar: és clar, perquè ja ho has dit tot a la gespa. Això era pur fanatisme culer per la meva banda, perquè secretament sempre he desitjat que el millor de la història fos un pelet més loquaç, si no compromès, davant els micròfons, com altres ídols de la història. Tot això ve arran de la crida de Mbappé a la joventut francesa per evitar amb el seu vot la victòria definitiva del feixisme i l’extrema dreta al seu país. El tio serà l’estrella del Madrid, però se li ha de reconèixer el bon gest, així que a partir d’ara separaré amb gust l’obra (els gols) de l’artista (les seves opinions). No obstant, molts, fins i tot el porter de la selecció espanyola, han corregut a criticar-li el discurs. Un futbolista, segons molts, només ha de parlar de futbol. És curiós afirmar això el 2024, quan més que Homo sapiens som Homo tertulianus, quan tothom opina de tot. És curiós, dic, perquè és com demanar que els jardiners només puguin opinar dels gladiols, els metges del pit carregat, els camioners de normal o sense plom, els escombriaires de si contenidor blau o groc, els comptables de retencions de l’IRPF. Com si les caixeres de supermercat només poguessin mirar a una altra banda (quan poses el pin) i les professores de primària parlar sobre habilitat lectoescriptora i els influencers sobre ves a saber què. Alguna cosa així com demanar que ningú pugui tenir una opinió política, tret dels estudiants de Ciències Polítiques. Posats a fer, per què no demanar que només votin ells. O, millor encara, que no es voti. Oh, espera, que alguns ja van pensant en això. Influència real en el vot És increïble com es valora altíssimament (massa, diria) l’opinió política d’un cantant o d’un novel·lista, tan vàlida com la de gairebé totes les professions anteriors, però es diu que un esportista només hauria de parlar de rematades, Reflex i xandalls. La raó és clara: ells, a diferència dels escriptors, sí que tenen una influència real en el vot. I, encara més, en el vot jove. Que abans Sòcrates o recentment Jürgen Klopp, o Toni Kroos al Mundial, s’hagin expressat obertament és molt bo. Sobretot, perquè ni Mbappé ni alguns de la seva selecció es dediquen a opinar sobre una imposició tributària, sobre la conversió en zona de vianants d’un carrer o sobre un decret llei per agilitzar alguna cosa, que podrien. Simplement, han reaccionat com a ciutadans (i en el cas d’alguns, com a persones racialitzades) contra unes idees feixistes dels que voldrien veure’ls, paradoxalment i per interès, dins de la selecció del seu país, però fora del seu país.

El més llegit