Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, m’ha tocat rellegir un text de 1989, Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, un opuscle publicat per la Fundació Caixa de Barcelona, obra del filòleg i professor de la UdG Modest Prats. Fa 35 anys d’aquella reflexió, feta a la manera dels exercicis espirituals dels jesuïtes i aplicada a la situació de la llengua catalana. Prats es preguntava d’on venim, on som i cap on anem; feia un repàs de la història lingüística, dels esforços reiterats per anorrear el català, de les dictadures patides i de totes les maniobres en contra. Després, analitzava els anys transcorreguts des de la primera llei de normalització (bones voluntats i efectivitat discreta), rebutjava el bilingüisme (un pas previ a la dissolució del català com a mer substrat de l’espanyol) i pronosticava una situació terminal que va rebre moltes crítiques des del poder perquè hi veien un aire apocalíptic que no lligava amb el cofoi optimisme convergent d’aquells anys.