Els batxillers estan aquestes setmanes amb la selectivitat, encara recordo els nervis d’aquells dies, la sensació de jugar-t’ho tot a una carta i poder fastiguejar la resta de la teva vida si la cosa t’anava tremendament malament per molt que t’haguessis esforçat. No imagino com han de sentir-se ara, quan tot pot sortir-te bé, bastant bé o fins i tot molt bé i no arribar a les estratosfèriques notes de tall que s’exigeixen per cursar determinats estudis. He llegit reportatges en els quals alumnes que van aconseguir la màxima puntuació en anys anteriors aconsellen als examinands d’aquest 2024 com preparar-se o completar els exàmens de manera òptima, amb planificacions dignes d’opositors a judicatura. D’altres versen sobre les carreres triades per les millors notes de cada convocatòria. O sobre l’acompliment professional dels que van sobresortir en la seva promoció per sobre de tots els altres fa un parell de lustres. Semblen bastant feliços amb les seves vides, alguns se n’han hagut d’anar d’Espanya per aconseguir metes millors, sobretot els investigadors, que aquí guanyen sous mísers quan estan començant. T’exigeixen la màxima excel·lència i quan t’has format agraeixen l’esforç amb roïndat salarial. Amb les meves notes de llavors jo no hauria pogut cursar la llicenciatura avui dia, la meva germana que és cirurgiana tampoc. Ni la majoria dels meus companys, ni cap dels meus amics. Però vam tenir la possibilitat d’entrar en l’educació superior. Vam aconsegur assolir les nostres vocacions amb un expedient apreciable o fins i tot més que acceptable, sense la pressió de ser humans plusquamperfets, i hem disfrutat exercint-les de manera satisfactòria. La pressa que es projecta sobre els preuniversitaris deu tenir alguna cosa a veure amb l’augment dels problemes de salut mental en la joventut que alerten els experts. Tot i que no tot el que atorga qualitat a un acompliment laboral posterior resulta mesurable en unes qualificacions que reflecteixen, a més, notes que els centres educatius atorguen al seu criteri. M’agradaria saber si els metges d’avui, tots amb expedients d’or perquè de cap altra manera no entren a la facultat, acaben sent millors professionals que els de fa dos o tres dècades. Si són més empàtics, creatius, resolutius i treballen millor en equip.