Dies de minespolítiques per a Illa

La llei d’amnistia que ha entrat en vigor porta de sobrenom per a la normalització institucional, política i social. Així d’entrada, ho deixa clar. Busca normalitzar la vida ciutadana de les coses públiques, aquelles que ens afecten a tots. A tots, no a un grup. Doncs en el mateix moment en què Felip VI estava firmant aquesta llei per a la seva publicació al BOE, la buscada normalització institucional saltava pels aires. La Mesa d’edat del Parlament, l’única autoritat del qual se sustentava en els anys de vida dels diputats, decidia acceptar els vots de Carles Puigdemont i Lluís Puig, dos diputats que no complien les condicions per fer-ho. I torna a començar. La primera sessió de la nova legislatura catalana, la 15a, tornava a tenir una situació grotesca i, des del rerefons polític, anodina, com es va produint des de l’any 2017. En aquest cas, el reconeixement fugaç de dos vots que ja el mateix Tribunal va anunciar que anul·larà si hi ha impugnació, com així va passar. No podia ser de cap altra manera. L’independentisme és tossut i només una societat menys agitada, que ja ho està, pot reconduir aquestes maneres d’actuar a una via morta. Clar que canviar el que està molt interioritzat és difícil. I en aquest cas sembla gairebé impossible. Aquest realisme paral·lel tan català, que no màgic, segueix viu. La política emprenyada es va posar d’acord per donar vida a una mesa "antirepressiva". ¡Quant filòleg treballant per al procés! Va en la seva cultura. I és lícit reconèixer que saben jugar amb les paraules, que són agulles. La realitat és que els socialistes s’han hagut d’empassar això de la taula "antirepressiva" tenint en compte que ells han sigut els impulsors de l’indult i de la llei d’amnistia. Tres membres de la taula del PSC donaran per a poc si no és que, finalment, l’ERC de Brussel·les, la que controla Marta Rovira, que ara sembla manar, decideixi que la legislatura ha de ser més llarga i deixar que el Congrés del partit, el que té al novembre, sigui al més suportable possible. El camp de mines que se li obre a Salvador Illa per formalitzar un govern li dificulta el camí. Esquerra podia haver tingut la presidència de la Mesa, però, certament, amb els llums polítics llargs li hauria restat credibilitat. Però les mines continuen allà instal·lades. Les evidents i la que anirà instal·lant la Justícia, amb raó, a les seves diferents accions judicials. Això encara és un misteri, però la del Tribunal Suprem ja és coneguda. Pregunta a les parts si aquesta llei afecta o no les seves causes. Sembla dilatori, però són els passos que s’han de seguir. I tot per saber si finalment Illa pot ser el president o ens n’anem a eleccions, les dues úniques vies possibles. L’altra, la de Puigdemont, forma part de la realitat paral·lela a què feia menció a l’inici d’aquest text. Una realitat que ja dibuixava de forma convençuda dilluns passat una llista unitària per a un futur. I ho deien amb un convenciment sorprenent. Però les mines sortiran. Suprem, Tribunal de Comptes, Constitucional, tots han tingut temps per preparar les seves postures davant l’amnistia. I formar un Govern amb tot això li resultarà difícil.

El més llegit