De totes les lectures preceptives en l’ensenyament bàsic i el batxillerat, d’entre totes, dic, l’única que se’m va fer bola, crec, va ser el Poema de Mio Cid. "De las sus bocas todos dizian una razon: / ¡Dios, que buen vassalo si oviesse buen señor!". Però el vaig travessar com vaig poder, sense assabentar-me’n de gaire, i ni l’espasa Tizona ni la Colada ni el cavall Babieca ni Doña Jimena ni altres ossos durs de rosegar em van causar cap trauma infantil que encara arrossegui. El temari dels de la meva quinta, any amunt, any avall, també incloïa el Lazarillo de Tormes, La Celestina i La vida del Buscón –parlo de memòria–, la lectura del qual, lluny de constituir una dislocació al poltre de tortura, va resultar un tiberi, el descobriment de la ironia i el començar a ensumar en l’adolescència com funciona aquest assumpte del viure. Depenia molt del professor, i el destí es va congraciar amb els de la meva classe posant-nos al camí la senyora Pilar Avilés.