La llei d'amnistia: ¿unió via reconciliació?

Després del rebuig per part del Senat, el Congrés dels Diputats ha aprovat per majoria absoluta la Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya. En virtut d’aquesta llei, s’amnistien les actuacions que puguin incórrer en responsabilitat penal, administrativa o comptable dutes a terme en el context dels referèndums celebrats a Catalunya el 9 de novembre de 2014 i l’1 d’octubre de 2017, incloent-hi la seva preparació i les seves conseqüències. En essència, actes vinculats al Procés, com els de promoció i assoliment de la independència, així com els de resistència i desordre públic relacionats amb aquest procés. Tal com és habitual en dret comparat, l’ordenament jurídic espanyol distingeix entre indults i amnisties. Els indults són actes no legislatius emesos pel govern que afecten persones concretes, mentre que les amnisties són normes amb rang de llei aprovades pel parlament que es poden aplicar a totes les persones. La Constitució espanyola guarda silenci sobre les amnisties, però prohibeix els “indults generals”. ¿S’hauria d’estendre aquesta prohibició a les amnisties? Tot i que la seva funció principal sigui limitar el poder executiu, tal prohibició també insta que les lleis d’amnistia s’expressin de manera general, abstracta i impersonal per a complir amb la separació de poders i l’imperi del dret, que exigeixen respecte als tribunals independents i imparcials i, en principi, encomanar-los l’aplicació de la llei d’amnistia als casos individuals. Tanmateix, segons la Llei britànica de 2023 relativa als disturbis d’Irlanda del Nord, una Comissió Independent per a la Reconciliació i la Recuperació de la Informació s’encarrega de determinar l’aplicació de la immunitat als casos concrets. Les modificacions o derogacions ordinàries de lleis penals tenen una aplicació general i futura. En contrast, les amnisties només s’apliquen retrospectivament i a persones en determinades circumstàncies en contextos extraordinaris. Atès que les lleis d’amnistia eximeixen de persecució i càstig, el principi d’igualtat obliga a justificar degudament aquesta distinció. Aquest principi, així com el d’imperi del dret, exigeix tractar els casos similars de manera similar. No obstant això, circumstàncies excepcionals poden justificar respostes excepcionals. Dues preguntes encadenades em semblen essencials a l’hora d’avaluar la conformitat d’una amnistia a l’ordenament jurídic: 1. Persegueix la llei d’amnistia propòsits legítims tenint en compte tant els fets i les circumstàncies rellevants com les regles i principis jurídics aplicables? La podem anomenar la qüestió dels fins raonables. 2. És coherent, adequada i proporcional aquesta llei tenint en compte tant els propòsits legítims de l’amnistia com les disposicions jurídiques aplicables? La podem anomenar la qüestió dels mitjans acceptables. Pel que fa als típics propòsits legítims de les lleis d’amnistia, els podem classificar en fins de caràcter més aviat deontològic (com ara la rectificació de malfets i la indemnització de les víctimes d’un conflicte punyent) i fins de caràcter més aviat utilitari (com ara la facilitació dels processos d’autodeterminació i democratització, com també la promoció de la reconciliació). La reconciliació entre Catalunya i Espanya és un dels objectius clau de l’Agenda del Reencuentro, un pla del Govern espanyol per a “establir les bases d’un projecte d’unitat, un projecte per a recobrar afectes i de compartir un futur comú que només es pot basar en el diàleg i en la confiança mútua”. Aquesta agenda del retrobament també inclou l’objectiu d’“evitar la judicialització de la política”. Com a part d’aquesta agenda, l’amnistia i la seva voluntat de reconciliació i diàleg entre Espanya i Catalunya no semblen ser producte de principis lloables ni d’un clar mandat electoral, sinó de la necessitat del president Sánchez i el seu govern de coalició d’aconseguir el suport parlamentari dels grups independentistes catalans per a mantenir-se en el poder. Malgrat això, encara pot existir un propòsit legítim des d’una perspectiva jurídica. Reconciliar el pluralisme polític i nacional fou un dels objectius clau de la Constitució de 1978, i es va procurar mitjançant un diàleg que culminà en un ampli consens. La Llei d’amnistia de 1977, el precedent més important de la llei que ens ocupa, va ser aprovada per una majoria parlamentària fins i tot més àmplia que la Constitució, mentre aquesta última era redactada pels seus set ponents. No obstant això, una vegada establerta la democràcia liberal, difícilment podem esperar un grau tan alt de consens democràtic. La clemència de les forces que governen Espanya no qüestiona la unitat de l’Estat ni la sobirania del poble espanyol. Aquesta misericòrdia i magnanimitat poden enfortir en comptes d’afeblir la unitat i sobirania espanyola, tal com indiquen les darreres eleccions catalanes de 12 de maig. Pactar l’amnistia ha comportat, a més, una gran despesa o desgast de capital polític, tant per les forces independentistes catalanes com per les progressistes espanyoles. De moment, sembla que el partit socialista guanya la partida, però un preu a pagar per a la reconciliació a Catalunya podria ser més desunió, tensió i polarització política a la resta d’Espanya.

El més llegit