El PP agita l’arbre, però de moment continua sense caure ni una fulla. El Feijóo activista descobreix a poc a poc el preu de sortir al carrer, l’evidència empírica que les manifestacions sempre van de més a menys. Entre els saraus rabiosos de Ferraz i les misses dominicals contra l’amnistia cada vegada sumen menys gent, però cada vegada més enfadada, el primer símptoma fatal de qualsevol desmobilització. En el cas del PP, un partit dissenyat exclusivament per al poder i no per a aquestes agitacions antisistema, el seu activisme desactivat té ja només un objectiu estrictament intern. En la trista manifestació d’aquest diumenge passat, a la qual ja només van acudir vint mil ànimes, l’aparença de l’aquelarre era la de sempre: vagi-se’n, senyor Sánchez; tots contra Puigdemont, i eleccions ja, la mateixa lletania avorrida i estèril que es repeteix monòtonament des del 23J. La seva premsa amiga s’esforçava per descriure-la com "una marea humana" amb l’objectiu electoral de guanyar el plebiscit anunciat de les europees, però el cert és que les fotos aèries mostraven una discreta multitud que desmentia l’anunciada apocalipsi sanchista.