La culpa original

El nacionalisme al País Basc s’obre pas per moltes raons. Unes d’objectivables, altres d’esotèriques. És majoritari per encerts propis i errors aliens; fruit d’estratègies perfectament executades, però també per pur atzar. Pesa molt la gestió d’allò d’aquí pels d’aquí, la pertinença al grup, o els complexos d’una majoria acomodada sotmesa als deliris d’uns quants. Però hi ha una altra poderosa palanca que permet al nacionalisme basc mantenir la seva hegemonia: la vergonya. En El problema de la culpa, K. Jaspers tracta de desentranyar la responsabilitat individual i col·lectiva davant l’aparició de la maldat. "La comissió de petits però nombrosos actes de negligència, de còmoda adaptació [...] la participació en l’aparició de l’atmosfera pública que propaga la confusió i que, com a tal, fa possible la maldat, tot això té conseqüències que condicionen la culpa [...]". El psicoanalista Iñaki Viar apunta que "l’assassinat d’un ciutadà ens confronta a la nostra quota de responsabilitat com a membres d’aquesta mateixa societat, i fa que la indiferència, la inhibició sistemàtica davant aquest fet, no puguin impedir que caigui sobre el subjecte la seva part de culpa [...]". És culpable el que executa, el que idea, però també ho és el que mira cap a un altre costat. És culpable el que aplaudeix els victimaris i el que dona l’esquena a les víctimes. És culpable el que algun dia va pronunciar el terrible sintagma "alguna cosa haurà fet". Tots aquests actes de negligència individual dilueixen les fronteres ètiques de la societat fent possible i normalitzant una maldat estructural. Molts, al sentir-se interpel·lats pel lloc que van ocupar durant tants anys, s’avergonyeixen, i aquesta vergonya, íntima, profunda i secreta, l’esbandeixen al pou del nacionalisme. Des del "tots vam estar en contra del terror" a l’"ETA no va ser més que un cicle polític", el nacionalisme ofereix un càlid consol a milers de bascos i basques als quals no se’ls exigeix una revisió ètica del seu posicionament davant el terrorisme. El nacionalisme és una ideologia arraconada a Europa. Una ideologia que va causar centenars de milions de morts durant el segle XX. Cap partit europeu gosaria declarar-se obertament nacionalista. ETA va ser l’expressió més violenta d’un problema major. Un odi lleuger que ho amara tot, un odi gairebé invisible, un odi que perdura, que ens embolica amb una capa goxua amb somriure d’amona. El problema no va ser l’instrument, el veritable problema va ser la ideologia. Hi ha una veritat inapel·lable, sense nacionalisme al País Basc, no s’haurien assassinat 853 persones, no s’haurien comès més de 3.500 atemptats i no hi hauria més de 7.000 víctimes. Sense nacionalisme al País Basc, 22 nens haurien tingut l’oportunitat de convertir-se en adults i decidir en llibertat què era el millor per a la seva terra. Sense nacionalisme desenes de milers de bascos i basques viurien encara a casa seva. Sense nacionalisme, el País Basc seria un lloc molt diferent, sense cicatrius, més complet, molt millor. I no obstant, la capa invisible de la vergonya, que tot ho embolica, fa inviable un altre escenari. Jaspers diferencia entre una culpa criminal, que aplica un càstig però no exigeix el penediment; una culpa política, que comporta responsabilitat i, com a conseqüència d’això, reparació i a més la pèrdua o limitació del poder i dels drets polítics; una culpa moral de la qual sorgeix la consciència, i amb aquesta el penediment i la renovació, i una culpa metafísica, que té com a conseqüència una transformació de la consciència. Són passos que s’endinsen en la transformació individual i col·lectiva a través de l’acceptació de la culpa i l’esbandida de la vergonya. No es pot transformar la consciència individual i col·lectiva d’una societat si no es repara abans la culpa política, si el nacionalisme no assumeix la seva responsabilitat, enfronta la seva culpa i assumeix les seves conseqüències. Aquest és el gran pas que falta fer al País Basc. Fem-lo entre tots.

El més llegit