Va deixar anar aquesta perla, "microcapitalisme salvatge", Alejandro Lérida, autònom, perquè de les moltes feines que carrega l’autònom sobre el seu llom destaca aquesta tortura invariable: perseguir petits pagadors ronsejaires. Corre al seu darrere el pintor, l’escriptor; corre el torero i l’editor, i ho fa sense sabatilles, descalç com un penitent. Per a l’autònom, de vegades, cobrar suposa més feina que treballar. Proveu de veure-us contractats per un petit i remot ajuntament, per una diputació: enfronteu-vos a aquestes pàgines webs que no permeten carregar el PDF, que no saben llegir la firma, que es pengen en el moment d’abocar la documentació. Mentre mira de posar-se a to amb la burocràcia, l’autònom ja va fer el que li van demanar: va entregar l’encàrrec en data. Superat el laberint, a final de mes, emet la seva factura. Però després, a la primavera, quan arriba l’hora temuda de la veritat i la declaració de la renda exigeix introspecció financera completa, de sobte trepitja en fals i cau al forat diminut. Aquella feineta per 500 euros no es va pagar mai. L’IRPF, declarat a un costat i desaparegut a l’altre, emet la seva sinistra dissonància i Hisenda afila les dents: és l’únic tribunal, juntament amb les xarxes socials, en què la presumpció d’innocència no existeix.