Votar també és un estat d’ànim

El procés va despertar un somni que sempre havia estat latent en molts catalans: la possibilitat d’una Catalunya independent. La concurrència de líders nacionalistes anunciant-ne la possibilitat va agitar majories, però la convulsió no hauria sigut possible sense un escenari econòmic i social determinat. Escenari que va produir unes emocions que, al seu torn, van trobar una traducció política: la indignació del 15 M i la il·lusió del procés. Els dies del miratge han passat. El somni independentista no ha mort, però molts han preferit guardar-lo en un calaix. Avui, com el 2012, és impossible analitzar el resultat electoral sense observar el context. Per l’escenari desfilen diverses guerres, l’auge de la ultradreta, la impotència immobiliària, l’amenaça climàtica i, sobretot, el desengany de temptatives polítiques que s’han desplomat tan ràpid com van ascendir. D’altra banda (però no deslligats), l’ansietat, la depressió, l’estrès o la inatenció s’han convertit en una xacra social. Els problemes particulars i sistèmics conformen un laberint pel qual és fàcil perdre’s. Observar l’estat d’ànim col·lectiu és fonamental per tenir una visió àmplia de l’esdevingut en les eleccions. Dos exemples d’agitació emocional que no han funcionat: el discurs desafiador de la restauració de Puigdemont (quedar a 7 escons del PSC és més fiasco que triomf) o l’elevació d’un símbol dels Comuns (el Hard Rock resulta massa incopsable quan no pot afrontar-se el lloguer d’un pis). Salvador Illa no és una beguda excitant, en absolut, més aviat una tisana relaxant. I, potser, això explica que hagi recollit vots d’aquí i d’allà. Una mica de tranquil·litat davant l’excés de polarització. Reflexió davant el rampell. Promesa d’estabilitat quan tot trontolla. Puigdemont va afirmar la nit electoral que era evident la "mobilització de l’electorat unionista com a conseqüència de l’estratègia de l’espanyolització". La falta de comprensió lectora i el menyspreu també són un signe dels nostres dies.

El més llegit