La victòria de Salvador Illa no ha estat un daltabaix, ni tampoc producte d’un gir brusc dels esdeveniments. Al que hem assistit és a un progressiu esllavissament, un canvi a càmera lenta. Alguns atribuiran el seu èxit a l’insòlit parèntesi de Pedro Sánchez per reflexionar sobre si continuar o deixar-ho córrer. Segurament, Sánchez ha tingut el seu efecte, ja que a Catalunya té un públic receptiu a les seves peripècies. A mi, personalment, el que m’agradaria ressaltar –no ho he vist gaire esmentat enlloc– és la dimensió disruptiva de l’estil de Salvador Illa, donat que el candidat socialista ha aconseguit situar-se on ara es troba –és qui té més opcions de ser el nou president de la Generalitat– gràcies a una estratègia totalment oposada a la polarització que tant es porta avui a Espanya, Europa i el món. Illa ha aplicat una manera de fer serena, constructiva, pacificadora. I li ha sortit bé. El que és comú, els dies que corren, és abonar-se a l’insult, la simplificació grotesca i la demonització de l’adversari. Per descomptat, l’amnistia ha vigoritzat enormement l’estratègia del socialista.