Tornar al pacte per la llengua

La legislatura que ha acabat de manera anticipada i ha conduït a les eleccions al Parlament d’aquest diumenge es va obrir, només quatre mesos després de la investidura de Pere Aragonès com a president, amb la firma al Parlament del Pacte Nacional per la Llengua, un acord transversal que comprometia a abordar la situació del català "de manera frontal, dialogant i adaptada als temps actuals, incloent-hi els màxims agents polítics i socials possibles". Aquest pacte va respondre a un estat d’opinió sobre el nivell d’ús de la llengua que elevava a nivell d’alarma els senyals de desinterès creixent per part de les generacions més joves i obviava en gran part els innegables avenços conquerits durant les quatre dècades anteriors. No obstant, en aquest breu lapse de temps els indicadors (i encara més les percepcions) han anat sumant elements d’inquietud sobre la penetració de la llengua catalana entre els més joves i dissolent la virtualitat d’aquell acord. Sense un consens sobre el diagnòstic de la situació, difícilment n’hi podrà haver sobre les solucions a aplicar. I en aquest moment no n’hi ha. L’evidència que les últimes aportacions de població immigrant estan més lluny de la integració lingüística que altres d’anteriors pot ser analitzada com un fracàs general del model d’integració, és utilitzada com a ingredient d’agitació xenòfoba o és identificada com un altre efecte col·lateral del procés per la patrimonialització del que van ser al seu dia elements compartits del catalanisme ampli, com la llengua, per un projecte polític tancat. Tot i que no sembla que la situació sigui molt millor en altres territoris on, en canvi, el català es veu com la llengua amenaçada des de les institucions. Les xifres descendents d’ús del català entre els adolescents pot ser en gran part conseqüència de la seva absència en les noves formes de consum i comunicació cultural, reversible amb un impuls de la creació en català en aquests àmbits, o el resultat de la pèrdua de la seva consideració com a llengua d’intercanvi en un col·lectiu d’orígens diversos. El descens de l’ús del català a l’escola pot entendre’s com un abandó de responsabilitats dels docents, rectificable amb una tornada a l’aplicació estricta de la fórmula de la immersió, o bé com un efecte de desafecció adolescent, un fenomen a tractar més des de l’atracció i l’empatia que des de la imposició acadèmica. Davant aquest complex panorama, sobren les respostes simples que han sorgit en un moment en què els que han posposat un objectiu polític com la independència i han substituït el combat per la llengua com a factor de mobilització, que poden ser més agreujant que solució. Passats els comicis de demà, hauria de ser el moment de tornar a revisar aquell acord de fa tres anys. De reactivar una militància lingüística (sense la qual, portada per les forces del mercat o la demografia, el català seria avui una relíquia) en termes d’integració, compromís personal i acollida. I de recuperar el model de convivència lingüística basat a crear les condicions (i la primera és el coneixement universal del català a través de l’escola i d’altres recursos dirigits als adults) per tal que cap parlant, del català i del castellà, hagi de renunciar mai a la seva llengua o posi el seu interlocutor sota la pressió d’haver de fer-ho.

Tornar al pacte per la llengua

Algunes de les propostes que s’han estudiat no són solucions, sinó que llastarien el futur del català

El més llegit