¿Qui va matar Jordi Pujol?

No hi ha cap més espai polític més complex i calidoscòpic que el de l’antiga Convergència, que, excepte el nom, manté encara intacte el seu inconfusible ADN i part del seu electorat. Fa uns dies va passar gairebé inadvertit un fet de gran transcendència per entendre-ho en tota la seva dimensió, quan Jordi Pujol va proclamar públicament el seu suport a la candidatura de Junts. El gest de l’expresident no és un fet aïllat, és la culminació d’un procés de restitució de la seva figura pública, que fa mesos que es cuina lentament, com un bon guisat. El primer a iniciar el xup-xup va ser Xavier Trias, convidant Pujol a l’acte central de la seva campanya per a les municipals, en la qual va enterrar degudament la paraula independència per poder captar amb astúcia vots des de tots els espais. El mètode patentat per Trias ha sigut degudament calcat per l’hàbil i molt ben dissenyada campanya de Puigdemont, en la qual els dies històrics han sigut dissimuladament desplaçats en favor de la gestió. No és cap casualitat que el mateix Pujol rematés el seu suport amb aquesta sentència: "Votaré Puigdemont perquè és el més pròxim al que va ser Convergència". I és que, a poc a poc, es tanca el vell cercle del pujolisme, és a dir, del partit que un dia va ser el pal de paller i que lluita per tornar a ser-ho. No obstant, abans de certificar aquesta particular tornada al futur, val la pena un breu recordatori dels fets, a manera de peu de pàgina. Perquè, ara que oficialment s’ha decidit que Jordi Pujol deixi de ser un empestat, val la pena recordar que, després de la seva famosa confessió, qui se li va tirar a la jugular a tota velocitat i amb tota la crueltat va ser, més que l’oposició, el seu propi partit. Val la pena recordar que va ser el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, el que va trigar poques hores a pressionar i pactar amb Pujol que aquest renunciés a tots els privilegis, inclosa la condició de Molt Honorable. Val la pena recordar que va ser el mateix Xavier Trias el que va declarar, aquell cèlebre juliol del 2014, que "Jordi Pujol el que ha de fer és desaparèixer i renunciar a tot". Val la pena recordar que va ser la mateixa Convergència la que va votar la seva autoimmolació i va decidir el seu propi canvi de nom, per enterrar en el pitjor dels oblits el record del seu líder, del qual ni tan sols va reivindicar el llegat polític durant aquesta llarga travessia del desert. I val la pena recordar que tot el posterior gir ideològic, liderat pel mateix Puigdemont dins d’aquell PDECat avui desaparegut, va estar destinat a desacreditar la vella política convergent, ridiculitzar el peix al cove i llançar-se al nou independentisme, en contraposició al caduc autonomisme de Pujol. Ostracisme Últimament, alguns vells dirigents de la vella Convergència, com el mateix Artur Mas, s’atreveixen a lamentar en públic que s’hagi maltractat el vell president. Perdonin, però si Jordi Pujol ha passat aquesta última dècada mig amagat, sense càrrecs ni honor en un despatx trist i anònim, sense més visites que la d’un reduït grup de fidels, ha sigut per l’ostracisme al qual el van enviar els seus. Diguem-ho ja amb la perspectiva del temps: a Jordi Pujol el van matar els convergents i juntaires, els mateixos que ara el volen ressuscitar per conveniència electoral. Que ja sabem que la política no té memòria, però de vegades està bé que no ens deixem prendre el pèl.

¿Qui va matar Jordi Pujol?

Los que renegaron del expresident y huyeron de su legado político como de la peste fueron los mismos que ahora quieren restituirlo

El més llegit