Quan Joe Biden es va postular per primera vegada per al Senat dels EUA el 1972, la guerra del Vietnam entrava en la seva fase final. En aquell temps, el candidat demòcrata nord-americà, avui un ànec molt coix, s’havia llicenciat en Dret, ja estava casat i vestia americanes esportives, en lloc de les jaquetes d’aire militar i les samarretes tenyides a mà, tipus hippy, que s’estilaven entre la joventut. En la seva joventut, Biden es va beneficiar de cinc pròrrogues per estudis que el van deslliurar del reclutament, i el 1968 un examen mèdic el va eximir de la mili per haver patit asma durant l’adolescència, encara que practicava esport sense problema. Diguem que no va ser un noi radical. Ni va participar en les segudes als campus ni va abraçar el moviment antibel·licista ni va entonar les cançons de Joan Báez i Pete Seeger ("estàvem ficats fins a la cintura en el fang/ i el gran idiota va dir que seguíssim endavant"). El Vietcong i l’agent taronja no anaven amb ell; al president nord-americà la guerra li semblava un "tràgic error", però va mantenir una postura distant respecte de les protestes contra un conflicte que va segar la vida de fins a dos milions de civils vietnamites i 58.000 soldats nord-americans.