Llegir Auster, ara que no hi ha cap altre remei

Si un llamp no hagués fulminat el seu amic adolescent en un campament d’estiu, si la seva àvia no hagués cosit a trets el seu avi amb un revòlver, si ell no hagués enviat la número 18 després de les 17 cartes de rebuig del seu llibre, si certa nit de desembre de 1978 (quan tenia 30 anys i havia perdut l’esperança de ser escriptor) no l’haguessin portat a veure una coreografia que el va inspirar, al punt de passar la nit despert escrivint (una nit després de la qual es va fer de dia amb la trucada que li anunciava que el seu pare havia mort d’un infart, pare sobre el qual aixecaria el seu primer llibre d’èxit), si no hagués reunit la confiança i l’aplom per posar a les fotos amb samarretes de Princeton o jupes de cuir amb coll de borreguet (la mirada sempre sobre dues bosses blaves embolicades en el fum del piti)… si res d’això hagués passat, Paul Auster hauria mort de la mateixa manera, però no hauria viscut la mateixa vida, així que no hauríem llegit el que ha deixat escrit ni jo, per descomptat, estaria escrivint aquestes línies. Paul Auster sabia (i, de fet, era un mestre en l’ús d’aquest recurs) que l’atzar desordena les vides i ordena les ficcions. Per exemple, un dels seus personatges, Nathan Glass, pateix un càncer de pulmó, del qual se salva i que li serveix com a toc d’atenció per tornar a Brooklyn i posar-se a explicar tot el que l’envolta, repàs que es converteix en Brooklyn Follies, una de les novel·les més celebrades de l’autor, publicada el 2005. Paul Auster pateix en la vida real aquesta mateixa malaltia, de la qual finalment no se salva i de la qual, per tant, no surt una epifania sinó un obituari. O molts. L’atzar, per dir-ho així, presenta la mateixa situació, que lamentablement es resol d’una manera diferent en la ficció i en la realitat. Reservo aquest paràgraf per explicar una anècdota, més per austeriana que per personal. Ho faig aquí, més enllà del mur de pagament i després de les primeres línies de cortesia, per pudor i per jerarquia d’interès (ho sé: són odiosos els textos que s’entossudeixen a calçar alguna pinzellada autobiogràfica portada vagament arran d’una mort cèlebre). El cas és que, hores abans de saber-se la notícia de la defunció, era a Bilbao promocionant la meva última novel·la. Una periodista jove em va preguntar què diria a tots aquests joves que somien ser escriptors. "Que ho facin si no tenen cap altre remei, si els resulta impossible no fer-ho", li vaig dir. Tot just deixar anar la sentència em va semblar tremendament solemne i una mica presumptuosa, poc típica de mi, com dita per una altra persona des d’un altre lloc. Textos necrològics Hores després, alguns textos necrològics (i algun de necròfil) recordaven el que havia contestat Auster a la mateixa pregunta: "No ho siguis. No siguis escriptor. És una manera terrible de viure la teva vida. No hi ha cap guany més enllà de pobresa i foscor i soledat. Si de tota manera et ve de gust tot això, la qual cosa demostraria que et mors de desig per fer-ho, llavors, endavant". És curiós com tenim assimilada la mirada del món de Paul Auster i també com apareixen els seus jocs de miralls a qualsevol cantonada. I també és curiós, o més aviat simptomàtic, com parlava d’escriure des d’aquest pessimisme i, no obstant, de llegir amb un altre to rotundament diferent: "Llegir era la meva vàlvula d’escapament, el meu alleujament i el meu consol, el, meu estimulant preferit". Llegir és, a més, l’única manera de tornar-lo a la vida ara que no escriurà, ni patirà, més. Ara que no hi ha cap altre remei.

El més llegit