Si un llamp no hagués fulminat el seu amic adolescent en un campament d’estiu, si la seva àvia no hagués cosit a trets el seu avi amb un revòlver, si ell no hagués enviat la número 18 després de les 17 cartes de rebuig del seu llibre, si certa nit de desembre de 1978 (quan tenia 30 anys i havia perdut l’esperança de ser escriptor) no l’haguessin portat a veure una coreografia que el va inspirar, al punt de passar la nit despert escrivint (una nit després de la qual es va fer de dia amb la trucada que li anunciava que el seu pare havia mort d’un infart, pare sobre el qual aixecaria el seu primer llibre d’èxit), si no hagués reunit la confiança i l’aplom per posar a les fotos amb samarretes de Princeton o jupes de cuir amb coll de borreguet (la mirada sempre sobre dues bosses blaves embolicades en el fum del piti)… si res d’això hagués passat, Paul Auster hauria mort de la mateixa manera, però no hauria viscut la mateixa vida, així que no hauríem llegit el que ha deixat escrit ni jo, per descomptat, estaria escrivint aquestes línies.
Literatura
Llegir Auster, ara que no hi ha cap altre remei

Paul Auster /
Temes:
El més llegit
- Això és el que significa que els fills no facin cas als seus pares a la primera, segons el psicòleg Álvaro Bilbao
- Jordi i Omar, les dues víctimes de l'incendi de Torrefeta: "Vam sortir a buscar-los, però era com estar a l'infern"
- El nen mort a Valls va estar tot el matí al cotxe mentre el pare treballava
- Mor Diogo Jota, el davanter del Liverpool, en un accident de trànsit
- ¿Qui és Ramón Flecha, el catedràtic de la UB acusat d’abús sexual per 14 universitàries?