És molt temptador llançar-se a fer càbales sobre el que pretén el president del Govern amb el seu anunci de possible dimissió. Hi ha hipòtesi per a tots els gustos. Fins diumenge escoltarem mil i una interpretacions, però serà millor no anticipar res perquè amb Pedro Sánchez mai se sap. La decisió ja la té presa, i tornarà a sorprendre’ns. En qualsevol cas, més enllà del neguit personal que pateix per les acusacions contra la seva dona, que segurament quedaran en res, el seu conat de dimissió és un fet amb el qual no contribueix a l’estabilitat institucional ni brinda tampoc un exemple de responsabilitat. Si un és president del Govern no amenaça d’anar-se’n, ho anuncia quan ja ho ha decidit, explicant llavors les raons, o es calla si encara no ho sap. Sánchez encerta al denunciar la política que busca la destrucció personal de l’adversari, i el buidament del debat per acabar a la claveguera de l’insult i la desqualificació del contrincant, però tampoc ell és un model de virtuts. La seva carta busca la polarització i fa olor de plebiscit personal.