No és gens fàcil conèixer la pràctica dels tribunals avui dia. No fa tant temps que hi havia una uniformitat bastant estesa de criteris entre els tribunals de tot Espanya, o almenys entre els d’alguna seu judicial. Però ja fa algunes dècades que els jutges, amb una convicció intensa de la seva independència en aquest punt, estan seguint pràctiques que de vegades es redueixen al jutjat que ocupen, pràctica que només es coneix si s’ha tingut relació directa amb aquest tribunal en concret, i de vegades ni així, perquè les pràctiques varien sorprenentment. Òbviament, no hi ha a Espanya cap advocat ni fiscal que hagi trepitjat absolutament tots els jutjats del país, igual que no hi ha jutge que conegui tots els seus companys. Les lleis haurien d’estar més ben redactades per evitar aquesta fortíssima discrepància de criteris, que confon tothom, i algunes lleis, com la llei d’enjudiciament criminal, fa temps que haurien d’haver sigut substituïdes per un codi dels nostres dies, no del segle XIX. Són tan antediluvianes algunes de les seves disposicions que fa molt que massa jutges estan fent interpretacions excessivament creatives –per dir-ho respectuosament– de molts dels seus preceptes.