Una campanya en prosa

Una campanya electoral és, o hauria de ser, una conversa a la plaça pública, l’àgora de la democràcia, perquè els partits expliquin les seves propostes, les debatin entre si i els ciutadans disposin dels elements de criteri per exercir el seu vot. Vet aquí el desitjable marc de referència de la campanya de les eleccions catalanes del 12M que ara s’obre. És evident que el clima polític, marcat pels anys del procés i el contraprocés, de la politització de la justícia i la judicialització de la política, del debat identitari –d’un signe i d’un altre– sobre què som en detriment de què proposem, contamina la cita electoral catalana. És esperable, no obstant, que almenys les incògnites obertes en la política espanyola, per la decisió de Pedro Sánchez de deixar tot el país en suspens, aclareixin al més aviat possible i permetin que la campanya catalana pugui sostreure’s tant dels factors emocionals com de la «màquina del fang», segons l’expressió d’Umberto Eco esgrimida pel president. Aquesta serà, en tot cas, la tasca d’aquest diari al servei de la seva comunitat de lectors: posar sobre la taula del debat entre els candidats que aspiren a presidir la Generalitat, situar al cor de la cobertura electoral els grans reptes del nostre futur compartit. És evident, més enllà del deteriorat clima polític espanyol, que les campanyes electorals serveixen sovint per desplegar els excessos èpics que sustenten alguns dels protagonistes i tapar el dèficit programàtic amb què es presenten. Ja en la dècada de 1980, molt abans de l’emergència de les xarxes socials, un governador demòcrata de Nova York va encunyar una cita encara vigent: «Fas campanya en poesia però governes en prosa». Des d’aquesta òptica, tot i que els diferents partits i els seus assessors electorals prefereixin recrear-se amb la poesia, ens centrarem en la prosa de la política, en la gestió quotidiana. En política, en definitiva, entesa com l’art de conjugar l’interès general amb els interessos particulars. Si aquest hauria de ser sempre el nucli de tota campanya electoral, en el cas de Catalunya l’exigència és encara més gran: en l’última dècada hem malgastat massa energies a debatre sobre el programa màxim, l’anomenada utopia disponible (i només la d’uns), en detriment dels programes concrets i de les propostes de futur. Hem parlat també més de les coses de la política que de la política de les coses. Es diran moltes coses en la campanya, però en aquest diari parlarem de mitja dotzena de temes clau. El primer d’aquests, la sequera, el canvi climàtic i la transició energètica. Està en joc el nostre creixement sostenible. ¿Quines propostes es posen sobre la taula davant l’escassetat d’aigua i quan Catalunya és a la cua de les energies renovables? El segon tema és l’educació, és a dir, el bressol on creix i es forma la ciutadania del futur. ¿Quins instruments es proposen per corregir els dèficits sobre els quals ens alerten els informes de referència? El tercer capítol és el del finançament i la fiscalitat. ¿Com fer que la solidaritat interterritorial no alteri la posició de Catalunya en les rendes per càpita entre les diferents autonomies? I parlarem també sobre com corregir el dèficit en infraestructures, de la vivenda i drets socials, de l’impuls de la cultura, en tots els seus formats, i l’estat de la llengua. Una campanya en prosa, negre sobre blanc.

Una campanya en prosa

A Catalunya és encara més necessari aterrar en allò concret després d’anys malgastant energies

El més llegit