La meva gran sorpresa de Sant Jordi

Només sospito que hi ha algun tipus de divinitat, o intel·ligència superior, articulant el cosmos i guionitzant les vides d’aquests petits àcars sense sentit (els humans) quan arriba Sant Jordi. ¿Com, si no, es pot explicar que plogui o amenaci amb tempesta just aquell dia en una ciutat on en els últims temps només plou una vegada a l’any? Això pensava la nit del 22, entrant a casa com un soldat en una platja de Normandia: xop i cansat abans de començar. Però l’endemà es donaria una alineació d’astres superior que confirmaria el primer paràgraf. Des que va començar la promoció d’Orquesta, la meva última novel·la, que parlo de com la intriga per les vides de la part de la meva família que va emigrar fa gairebé un segle a Amèrica, i que en molts casos no va tornar, va ser el meu primer impuls com a escriptor quan encara no sabia ni llegir. D’una banda, les històries dels que se’n van anar: moltes de reals, d’altres d’adornades, alguna d’inventada. Aquell que es va jugar dues vaques en una timba i, per por de tornar a casa, va arrencar a caminar cap a la Corunya, es va colar de polissó al celler d’un vaixell i va partir cap a l’Havana (això pensava ell), però va aparèixer a Nova York: a l’arribada a Ellis Island, on inspeccionaven els immigrants per saber si tenien tracoma o qualsevol altra malaltia, va intentar dir que ell estava sa com un carballo (pensava que allà també es parlava gallec). O aquell altre que sí que va arribar a la capital cubana, va treballar de sastre a la Sastrería Sol i era tan bo tallant tela que: a) va acabar fent-li vestits a Sinatra i a mafiosos, b) va tallar amb la família que havia deixat a la seva terra. De l’altra, els que van tornar: aquell que ho va fer parlant un gallec amb accent italià, perquè se sospitava que havia acabat treballant a les drassanes a les ordres de Lucky Luciano. O aquell altre que va tornar amb demència i que passejava pel prat del llogarret amb un tern blanc com si ho fes per les ciutats caribenyes i cridava al servei (només contestaven les gallines) perquè creia que continuava allotjat en un hotelàs. Tots els que tornaven amb anècdotes inventades o falsos rellotges d’or i que maquillaven les seves misèries amb la ficció, amb la literatura oral, em semblaven fascinants. Curiositat Després hi havia, i això recull la novel·la, els esqueixos que es van quedar allà. I que de sobte trucaven per telèfon dècades després o venien de visita: era curiós, de nen, endevinar algun gest o tret semblant embolicat en paraules amb un accent de cadència tan diferent. Bé, en aquest Sant Jordi, quan estava firmant exemplars que incloïen algunes d’aquestes històries, va aparèixer a la cua de la caseta de La Central algú somrient. "Soc la Gabriela, de la família argentina", em va dir. Era la primera vegada que la veia. I, sí, era la neta del Tío Domingo, polidíssim familiar que havia conegut de nen: feia molt bona olor i somreia sota un bigotet retallat. Ell també em despertava aquesta curiositat de narrador infantil, que després anava completant en l’adolescència i fins a la maduresa. I que cristal·litza en Orquesta, on fins i tot la música (una altra fascinació infantil: que sonessin tantes lluminoses músiques caribenyes en llogarrets gallecs ennuvolats; enviaven els discos en els transatlàntics els que se n’havien anat, és clar) sap aquestes històries. La Gabriela, encantadora, em va donar un llibre. I això ja és encara més coincidència: pel que sembla, el seu germà no només és escriptor, sinó que està presentant el seu últim llibre (Con el corazón al sol) per allà. Vull pensar que a ell li passava el mateix amb els seus familiars de l’altre costat.

El més llegit