Sovint, els estereotips ens poden trair. Serveixen perquè permeten processar molta informació de manera gairebé instantània, una pulsió del món actual. Un pare mata els seus dos fills i la seva dona. Encès debat de la tecnocràcia feminista sobre si és violència vicària o de gènere. Ens llancem a acumular els morts de l’any, que són molts en tot cas, reclamem més mesures de protecció, canvis de polítiques. Ens reafirmem, començant per aquest articulista, en la condemna del masclisme i del patriarcat. I a última hora de la tarda la història és una altra. Una depressió, la família reclama millor atenció en l’àmbit de la salut mental. Però allà queden els minuts de silenci, les arengues i els articles d’opinió precipitats. No només les xarxes i els nadius digitals s’equivoquen. El risc de la precipitació existeix en tota acció periodística. Un vell cardenal em va dir en una ocasió: "Qui no ho sap tot, no sap res". Ens va passar l’11M amb ETA. L’hora, el dia, el mètode responien a l’estereotip. Però no. La premsa honesta va rectificar, a més o menys velocitat. Va ser també responsabilitat del Govern del moment. Aquest dimecres, la campanya electoral va ajudar a qualificar els crims del Prat com el que no eren. No ho sabíem tot, com indicava el vell cardenal.