Amarga pujada d’abril

Falta un mes per al 12 de maig i ja estem en plena campanya. Dilluns, el president Aragonès va anar al Senat a defensar l’amnistia. En realitat, a fer un estudiat pregó electoral. Dimarts, Carles Puigdemont es va sotmetre a una llarga entrevista amb Jordi Basté i va donar bastantes pistes sobre les seves intencions. Avui Salvador Illa parlarà al Museu Marítim. ERC i Junts afronten una pujada complicada. Ja han passat set anys de la famosa declaració unilateral d’independència (DUI). Ara aconseguiran una amnistia, que no és una victòria sinó l’acceptació d’un marc molt diferent del somiat el 2017. A més, a les enquestes el PSC, que ja va guanyar per poc el 2021, apareix en primera posició. I, més rellevant, en bastants sondejos (no en tots) per primera vegada la suma de tot l’independentisme no arriba a la majoria absoluta de 68 escons. Però potser més transcendent és que el Govern d’ERC i Junts posterior a les eleccions del 2021 es va trencar l’octubre del 2022 per falta total de sintonia. I, fa poc, el president Aragonès va haver d’anticipar les eleccions al no aconseguir prou suports als pressupostos del 2024. Així ERC i Junts van al 12M amb un mal balanç. Si no han sabut ni gestionar junts una autonomia, ¿com aconseguirien una independència negociada i governarien després un Estat propi? Però ERC i Junts volen guanyar. O poder accedir a la presidència, sense ser els més votats, si l’independentisme té la majoria absoluta, com el 2017 i el 2021, poden. Els dos partits conserven molts vots –a les enquestes s’alternen en segon i tercer lloc– i hi ha un 42% d’electors (bastant estable) que aspira a la independència. Però estan assumint només part de la nova realitat. D’aquest 42%, només un 9% creu en la unilateralitat (el 12% dels d’ERC i el 28% dels de Junts). ERC ja va obrir el 2021 l’estratègia de la negociació-pressió i ara Aragonès reafirma l’aposta. La negociació ja ha tingut èxits com els indults, ara s’aconseguirà l’amnistia i després –per la força parlamentària a Madrid– el pacte fiscal i el referèndum. Fa sis mesos l’amnistia era impossible i ara és una realitat. Ben aviat el referèndum serà no només possible sinó inevitable. Però ERC és miop. L’amnistia ja té en contra la majoria de l’opinió a Espanya (no a Catalunya) i la prova és que la intenció de vot del PSOE ha baixat i la del PP ha pujat des de les eleccions de juliol. I no és només que Sánchez no podria acceptar el referèndum sense perdre les eleccions, sinó que el conjunt de les institucions de l’Estat (que pesen molt) no ho admetrien, perquè un referèndum d’autodeterminació difícilment podria ser constitucional. I el pacte fiscal exigeix una negociació molt espinosa no només amb l’Estat sinó amb la resta de les comunitats. Es necessitaria, doncs, també un canvi de criteri del PP. I Puigdemont –amb els seus set decisius escons a Madrid– ha començat a practicar també la via de la negociació, però fent "empassar"-se al PSOE píndoles més amargues (com el primer rebuig de la llei d’amnistia). Puigdemont creu que el PSOE s’haurà d’empassar molts gripaus per no quedar en minoria i perdre el poder. És el mateix error que Aragonès, perquè ni Sánchez ni el PSOE són l’Estat. I Puigdemont desitjaria esborrar del mapa el PSC. Diu que vol debatre i negociar amb Sánchez, i fins i tot amb Feijóo, però no amb Salvador Illa. És clar, si Illa és el més votat, ¿qui estaria legitimat per dir que parla en nom de Catalunya? Però ni ERC ni Junts –lògic– rectificaran més, abans que es comptin els vots. I si de les urnes no surt una majoria clara poden preferir la repetició electoral. Però un govern transversal és ja una llarga realitat a Euskadi. I no ha funcionat malament. A més, Puigdemont vol tornar a Catalunya. A Basté li va dir que tornaria per al debat d’investidura. Si era investit seria "la restitució", el seu gran somni. En cas contrari, no faria de líder de l’oposició i renunciaria a la política en primer pla. ¿Com Artur Mas o José Montilla? Alguna cosa així vaig entendre. Puigdemont vol tornar amb l’amnistia. Si és guanyant i intentant pressionar Sánchez, millor que millor. Com a cap del segon o tercer partit, pitjor. Però sense abdicar del seu passat.

Amarga pujada d’abril

L’independentisme afronta les seves eleccions més difícils perquè bastantes enquestes indiquen que la seva suma podria no arribar, per primera vegada, als 68 escons de la majoria absoluta

Tant ERC com Junts s’equivoquen al creure que, amb els seus diputats a Madrid, poden amenaçar Sánchez amb determinades cessions o fer-li perdre el poder

El més llegit