Sorpresa, l’ascensor del metro està avariat. Un contratemps així pot entorpir molt el trànsit d’un viatger amb maletes, fins i tot amb un cotxet de nadó. Dificultar la mobilitat d’algú amb bastó, amb crosses. Impedir la del que circula en cadira de rodes, que haurà d’enginyar-se una altra ruta, des de la mateixa estació, enllaçant amb una altra estació que, si tot va bé, sí que compta amb ascensor. Però el pitjor d’un contratemps és el que no es veu: la por que torni a passar, la desconfiança en el transport i, en conseqüència, l’expulsió de la xarxa pública d’una part de la població que deixa de comptar amb ella. Si al metro hi ha menys cotxets i cadires de rodes que als autobusos és perquè el servei no dona garanties, perquè encara hi ha massa estacions sense adaptar, algunes amb promeses ajornades llargament, com la de la plaça de Sants. Es dirà que altres xarxes de transport del món gairebé no tenen ascensors. Es dirà que la xarxa d’autobusos metropolitans està totalment adaptada, que s’utilitzin els busos. Però si es fa una ullada a les dades i es veu, per exemple, que cada any només a Espanya es produeixen 280.000 fractures per fragilitat, que amb l’edat són més greus i de recuperació lenta, i que els vaivens del trànsit i els sotracs de la conducció converteixen un recorregut en bus en una activitat de risc per a milers de persones, l’aposta per la mobilitat urbana mostra les seves arestes per la part que més dol, la dels vulnerables.