El 15M va ser moltes coses. Una de les quals, un sisme polític generacional. Els dies d’acampades a les places de les principals ciutats espanyoles, en la conversa pública es podien identificar tres grans comunitats. Els més joves acampaven, practicaven la democràcia assembleària i posaven en pràctica l’organització horitzontal que ja era el seu modus vivendi digital. Els que eren una mica més grans –professors universitaris, activistes forjats als Fòrums Socials Mundials (de Seattle a Porto Alegre, passant per Gènova), admiradors de Susan Sontag i teòrics de la taxa Tobin– afilaven les seves lectures, afinaven els seus discursos i preparaven els artefactes polítics convençuts que es trobaven davant una oportunitat única de reformular el sistema de partits a Espanya. En el tercer grup es trobava la generació que es va fer gran amb el felipisme i que, sense tenir-hi art ni part, es va veure enquadrada a la trinxera de l’establishment. Aquells dies van ser més crítics i durs amb els rastaflautes els progressistes de tota la vida de quaranta anys que la mateixa dreta. Van entendre, i no els faltava raó, que en la impugnació total al règim de la transició del 15M s’incloïa una demolidora crítica al seu pactisme, a la seva socialdemocràcia, a la seva triangulació, a la seva tercera via, a la seva esquerra moderada i responsable. Una cosa així com: ¿veieu com sí que es podia?