Ha mort Joan Guerrero, un dels millors periodistes amb els quals he tingut la sort de treballar. La seva ploma era una càmera, la seva era una mirada delicada que tractava amb igual passió una d’aquelles fotos que els periodistes encarreguem pensant estúpidament que només serveixen per omplir un forat en el disseny de l’exclusiva de l’any. El recordo com si fos ara en un hort a Cerdanyola. Eren els anys 90 i ens va tocar retratar un pobre home que vivia en la misèria d’una barraca en un suburbi. La història d’aquest home no importa ara. El meu record és la delicadesa amb què el Joan, Juanito, el va tractar en tot moment. El va fer posar buscant tota la dignitat possible en la seva indignitat, va tractar que la instantània recollís la seva precària realitat material sense menysprear la seva condició humana, igual en drets als més poderosos. Aquest era Joan Guerrero, amb el seu escuradents a la boca, la seva veu aflautada, el seu accent de Tarifa ple de catalanismes, la seva mirada de murri i que sentia el periodisme amb la mateixa intensitat i la mateixa vocació dels que es fotografiaven a les trinxeres de la guerra.