El mar, el seu mar, era de color gris perla, un matís suau del blanc i negre, marca de la casa. Una platja llarga i corba, com la fulla d’una falç, la platja de Los Lances, a Tarifa, el port gadità on va néixer el 1940, l’any de la fam –un dels anys, més ben dit– en l’erm de la postguerra. Un mar que feia olor de brea, salnitre i algues. Allà, entre les dunes, jugava amb altres nanos al desembarcament pirata i a fer retrats amb una càmera apariada amb una capsa de llumins, a la qual va retallar el foradet de l’enquadrament. Parlo de Joan Guerrero Luque, és clar, gran referent de la fotografia documental, que acaba de deixar-nos en els primers dies de la primavera, un home, en el bon sentit de la paraula, bo. ¿D’on li va venir la vocació desmesurada? Explicava que els seus pares el van portar, a ell i els seus quatre germans, a un estudi fotogràfic on els farien el retrat per al llibre de família i la cartilla de racionament, i així va quedar fascinat per aquell trasto que arrencava màgia a les ombres. El nen va voler fotografiar el vent, que mai cessa a Tarifa, de llevant o de ponent. És fàcil imaginar-lo corrent sense alè per aquesta platja de la infància, com el noi de Les 400 coups, de Truffaut, en l’escena final, fugint potser però sobretot lliure, cap a a la prossecució d’un somni.