Aprendrede Lisboa

En les eleccions portugueses la coalició de dretes va guanyar per poc els socialistes, però va quedar lluny de la majoria absoluta perquè la ultradreta de Chega (Prou) d’André Ventura va capitalitzar el descontentament, va aconseguir el 18% dels vots i va ser el partit que més va pujar. Va quadruplicar, fins a 48, els seus escons quan la dreta de l’actual primer ministre, Luís Montenegro, en té 79 i els socialistes, 77. I Portugal ha donat una lliçó a tenir en compte, com ha escrit en una brillant nota Gemma Martínez, directora adjunta d’aquest diari. En efecte Montenegro s’ha negat a pactar el Govern amb l’extrema dreta i Nuno Santos, el líder socialista, no només no l’ha boicotejat, sinó que ha pactat –després de tres votacions frustrades– partir-se amb la dreta (dos anys cada un) la presidència del Congrés. Governar en minoria no li serà fàcil, a Montenegro, però malgrat la gran rivalitat política hi ha un rebuig comú de l’extrema dreta i voluntat de cooperació institucional. No és el que practiquen aquí ni Feijóo ni Sánchez. Portugal és diferent. El partit de la dreta es diu socialdemòcrata i va formar part, amb líders com Pinto Balsemao i Sá Carneiro, de l’oposició a la dictadura d’Oliveira Salazar. L’avui dreta mirava llavors al centreesquerra contra la dictadura dretana. Hi va haver una posició comuna contra la dictadura entre els socialdemòcrates, que no s’han volgut canviar de nom, i els socialistes de Mário Soares. I n’hi ha més. Després de la caiguda de Caetano per la revolució dels clavells el 1974, Portugal va córrer el seriós risc de caure en un règim procomunista com van intentar Álvaro Cunhal, secretari del Partit Comunista, i un grup de militars sublevats contra la dictadura, el més famós, Otelo Saraiva de Carvalho. Dos anys després, el triomf electoral del socialista Mário Soares va posar fi a aquesta deriva i va assentar el règim democràtic. Després, la lluita entre socialdemòcrates i socialistes ha sigut dura, però hi ha un passat de complicitats. A Espanya també n’hi va haver perquè l’UCD de Suárez i el PSOE de Felipe González van pactar (amb Carrillo i Roca Junyent) la Constitució del 78. Però quan la UCD va desaparèixer la complicitat va patir un seriós revés. No tant amb Fraga, que va votar la Constitució (amb reserves a les autonomies) sinó amb l’ascens al lideratge de José María Aznar que –tot i que avui dona lliçons de Constitució a tort i a dret– va fer pública ostentació de no votar-la. I Aznar mou fils i sent el gran referent del PP. A més, Portugal és un país petit que sap que per influir cal ser pragmàtic. Per això ha tingut més càrrecs internacionals que Espanya. El secretari general de l’ONU, António Guterres, és portuguès. I el socialista Mário Centeno, avui governador del Banc de Portugal, va ser president de l’Ecofin del 2018 al 2020, càrrec en el qual Nadia Calviño no va tenir els vots per substituir-lo. Els portuguesos, de dretes i d’esquerres, són més pragmàtics que els polítics espanyols. Caldrà aprendre de Lisboa.

Aprendrede Lisboa

A Portugal, Montenegro rebutja pactar amb l’extrema dreta i els socialistes parlen de col·laboració institucional amb el nou Govern en minoria de la dreta

El més llegit