Desconfiïn dels que veneren Puigdemont, però també dels que el menyspreen. Puigdemont polaritza, i al voltant seu graviten dos pols oposats, uns que l’idolatren acríticament, d’altres que l’odien sense entendre’l. Són en realitat dues cares d’una mateixa moneda, viuen d’ell i l’espremen com una sangonera. Per analitzar-ho objectivament cal fugir dels extrems i aproximar-s’hi amb fredor cirurgiana. El principal encert de Puigdemont és haver edificat minuciosament la seva pròpia mitologia: per molt que ja l’hagi utilitzat en altres eleccions, la llegenda del president restituït funciona, i ajuda a mobilitzar l’independentisme creient, justament el que està més deprimit i mancat d’un relat que el tregui de la crua i dura realitat. L’epifania del president que torna serveix alhora per neutralitzar alhora la temptació de les quartes vies, la de l’abstenció i la de l’orriolisme friqui, els tres punts per on perd aigua el seu espai. La seva compareixença a Elna tenia aquest primer objectiu, però no era l’única. El veritablement rellevant de la seva posada en escena va ser la descarada abolició de qualsevol referència al seu propi partit, del qual sense cap pudor es va suprimir qualsevol menció, qualsevol logo i fins i tot qualsevol similitud de colors.