¿Ciutadans jacobí, un PP girondí?

Ciutadans passarà a la història per ser el partit que va poder tenir-ho tot en la política espanyola i va abdicar. Sorgit a Catalunya com a resposta d’algunes elits intel·lectuals al malintencionat procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia del 2006 fruit de la radicalització del nacionalisme català i de la connivència del PSC, el 2014 va fer el salt a la política espanyola surfejant l’onada de la nova política. Ciutadans, que s’havia distingit a Catalunya per la seva hostilitat envers el catalanisme en particular i envers l’Estat Autonòmic en general, va pretendre ser en la política espanyola un partit de centre amb una ànima socialista alhora que liberal, tot i que va optar per prescindir de la primera per competir amb un PP en hores baixes. Va obtenir la primera plaça a Catalunya després dels fets de la tardor del 2017 i la tercera posició en les eleccions generals d’abril del 2019, però va renunciar a formar govern amb el PSOE. Amb la seva decisió, auspiciada per unes infundades expectatives de superar el PP, Ciutadans no només va cavar la seva pròpia tomba per aparèixer com un partit inútil a ulls de l’electorat, sinó que va acabar deixant el PSOE sense més alternativa que Podem i els partits perifèrics. I d’aquella pols, venen aquests fangs. Des d’aleshores tot han sigut abandonaments personals i retrocessos electorals fins a descartar presentar-se a les eleccions generals del 23 de juliol. La seva única esperança de supervivència era un pacte amb el PP per a les eleccions al Parlament Europeu, possibilitat que la convocatòria electoral anticipada a Catalunya ha desbaratat. I això és així en part perquè ateses les seves bones expectatives, el PP no el necessita i en part perquè lligar-se a Ciutadans a Catalunya pot resultar molt contraproduent per als seus interessos a mitjà termini. El PP sap que en absència de majoria absoluta, una cosa que en l’àmbit estatal és molt improbable per l’elevada fragmentació existent, que qui vulgui governar Espanya –com sempre ha passat excepte quan Ciutadans ho va tenir a la mà– necessita el suport de les forces perifèriques. I com que a Espanya hi ha dues fractures polítiques, en un futur no molt llunyà serà necessari refer ponts amb partits com Junts i el PNB, de qui està molt distant en l’eix nacional, però molt pròxim en la dimensió esquerra i dreta, una vegada Junts superi la seva confusió. I al seu torn aquests dos partits saben que no hi haurà cap decisió duradora en matèria territorial que no tingui el suport del PP. Reconciliació Al cap i a la fi, les últimes grans transferències autonòmiques i el tancament del model territorial es va produir sota el govern del PP. Ciutadans, en canvi, va ser el primer partit a impugnar l’Estat Autonòmic (amb permís d’UPyD), una cosa que Vox amb la seva idea de desmantellar-lo ha elevat a l’enèsima potència. Però el PP no només no discuteix aquest model, sinó que el recolza, per la qual cosa tard o d’hora, si s’atreveix a enarborar la bandera reformista que el fracàs dels nous partits ha avortat, afrontarà la qüestió territorial. La seva trajectòria avala que, en comptes de fer-ho amb la lògica jacobina pròpia de Ciutadans i de Vox, pugui fer-ho amb una lògica més girondina amb què possiblement Feijóo i alguns de barons populars es puguin sentir pròxims, com alguns partits perifèrics. I allà potser hi ha una oportunitat per a l’entesa i la reconciliació.

El més llegit