Més enllà d’Els Setze Jutges

Antoni Batista és un periodista de la seva generació. Va néixer el 1952 i ha estat immers en molts dels moviments democràtics de la transició i la posttransició. Però també atípic, perquè als seus articles i llibres aborda qüestions molt diferents. Nascut en una família addicta a la música –la seva mare tenia una acadèmia de piano al passeig de Maragall– ha sigut crític musical i toca l’orgue (més de 300 vegades a l’església de Torredembarra), però ha escrit més sobre la resistència contra el franquisme i sobre la política i la violència a Euskadi. Amb un coneixement de primera mà, des de polítics clau del PNB com Ollora i Odón Elorza, l’exalcalde socialista de Donostia, i homes del món abertzale com Julen de Madariaga, Arnaldo Otegi i fins i tot el famós i discutit Josu Ternera. Però la inquietud de Batista l’ha portat a escriure també sobre Montserrat i endinsar-se en el camp de la teologia amb el seu penúltim llibre Els portaveus de Déu. Ara acaba de publicar La nostra Cançó, en què fa una exposició tan original –ha tractat molts dels cantautors– com detallada i documentada d’un moviment que, iniciat amb Els Setze Jutges, va tenir un paper rellevant en el renaixement del catalanisme als 60 i 70. El llibre és imprescindible perquè, com va dir el seu editor, Jordi Lluch (Pòrtic) en l’acte de presentació dijous, al Taller de Músics, Batista sap unir el periodisme vivencial (l’experiència directa) amb el rigor acadèmic. La Nova Cançó va aplegar gent molt plural, que va contribuir a la dignificació i normalització de la llengua i la cultura catalanes en un món hostil –el franquisme– i que en la protesta va generar grans complicitats, des del que després seria Convergència fins al PSUC. La trajectòria de Batista l’ha fet conèixer, moltes vegades a primera fila, el que passava a Catalunya. Isabel Bosch, la sempre elegant atleta i periodista esportiva, va revelar que el va tractar al Diari de Barcelona quan ja no era el diari monàrquic sinó un altre de combat, però que ja abans havien coincidit al parvulari de les monges dominiques del carrer d’Amílcar. D’allà a la facultat de Medicina i al PSUC eurocomunista (redactor de Treball) que tenia de model el famós PCI i volia que el catòlic Josep Benet guanyés Pujol, que l’escoltava atentament, les primeres eleccions catalanes. Més tard, el periodisme a l’Avui i La Vanguardia, on va succeir Montsalvatge com a crític musical mentre seguia el que passava a Euskadi durant els anys del plom. Després a la Generalitat amb Pasqual Maragall i com a cap de Gabinet del primer conseller, Josep Bargalló, que va haver de rellevar Carod-Rovira. Tot aquest recorregut –va ser qui primer va aconseguir l’accés a les fitxes de la Brigada Politicosocial– fa que el llibre sigui tan amè com necessari, per conèixer un fenomen musical i sociopolític. Que Raimon, Serrat o Llach venguessin desenes de milers de discos va tenir grans conseqüències.

Més enllà d’Els Setze Jutges

Batista documenta a ‘La nostra Cançó’ un moviment sociocultural que va teixir moltes complicitats i va contribuir al renaixement del catalanisme

El més llegit