La política catalana és aquest estrany teatre on res és el que sembla i molt menys el que es diu. És com a mínim curiós que, cinc minuts després de pactar l’amnistia amb el PSOE, Pere Aragonès li digui al PSC que és el seu "adversari electoral" i Jordi Turull sentenciï que "Illa no serà president amb els vots de Junts". Ja sabem que l’independentisme es mostra bipolar per mirar de semblar el que no és i ser el que no sembla, però no deixa de sorprendre que al matí un exhibeixi el pacte amb Sánchez i l’altre es reuneixi amb Santos Cerdán, i a la tarda tots dos declarin que el PSOE és el seu enemic. Tot aquest teatret esquizofrènic només té una finalitat, tot i que sigui a costa de la seva credibilitat: intentar aïllar el PSC, favorit en totes les enquestes i, per tant, el rival a batre. La virulència d’Esquerra contra els socialistes un segon després de convocar les eleccions, encara que sigui fingida, dificulta qualsevol pacte de govern entre ells posterior al 12M. I si aquest acord és difícil, imaginin-se com pot arribar a ser una negociació entre Puigdemont i Junqueras, immersos en una guerra fratricida des del 2017, a la qual han arrossegat els corresponents exèrcits.