El que queda de la covid

Es compleixen quatre anys de la que per a molts de nosaltres serà l’experiència més forta de les nostres vides: el confinament provocat per la pandèmia de la covid-19. Vam estar tres mesos tancats a casa, teletreballant la majoria de nosaltres, convivint amb la nostra família més estricta, organitzant sopars virtuals, reunions virtuals, festes virtuals, entrenaments virtuals, cuinant... Vam plorar pels morts que coneixíem i pels que no coneixíem, vam patir pels malalts greus que coneixíem i pels que no coneixíem, vam conèixer veïns que no coneixíem, vam aplaudir sanitaris que no coneixíem... De tot allò, en les últimes setmanes només parlem del pitjor que va passar. Dels Koldo de torn que, com en qualsevol gran tragèdia, van voler fer negoci del patiment i del pànic col·lectiu. I de les morts en les residències d’avis que els polítics encara es tiren pel cap com si fossin ninots de fira, sense que els importin en realitat un rave. Durant aquelles setmanes, l’encara president del Govern, Pedro Sánchez, ens va arengar amb llargs sermons en els quals va anar desgranant les mesures que estava prenent el seu Govern, però en els quals també ens va anunciar que l’Espanya postcovid seria més "resilient" a una nova pandèmia. Tot i que sigui un president TikTok al qual els seus palmers mai li recorden el que va dir ahir, hem fet l’exercici de revisar tots els seus anuncis, i els d’altres polítics, durant aquells dies. I el balanç és molt precari, gairebé tot està en marxa, però res està acabat: ni l’Agència Espanyola de Salut Pública, ni la reforma de l’Atenció Primària ni els protocols d’actuació davant una pandèmia que ara ja no és ciència-ficció. La societat va treure el millor de si mateixa aquells dies, la població ha canviat d’hàbits i la majoria de polítics van estar a l’altura, però algunes coses avui tornarien a no funcionar. Sap greu dir-ho, però cal dir-ho.

El més llegit