Quatre anys han passat de l’estat d’alarma decretat per la pandèmia, i en matins de cap de setmana, sortir al balcó silenciós fa encara una lleugera esgarrifança. Un miler de dies han passat com una arruga en el temps, i aquells moments d’ai al cor, carrers buits i restriccions han deixat una empremta inesborrable en tots els que els vam passar. L’empremta continua allà, però la certesa que tot canviaria, no. Més enllà del debat sobre la gestió sanitària, la propagació de la covid va arribar amb la crisi per l’escalfament global irreversible. Vam veure clar que s’han acabat els viatges amb avió a mansalva, sense remordiments i a preus baixos: la pandèmia estava altament relacionada amb la globalització i la crisi climàtica, la desforestació que permetia i permetrà la propagació de virus desconeguts i d’alta letalitat.