Dimecres a la nit, després que Pere Aragonès anunciés l’estratègic avançament electoral, vaig somiar que rentava plats en una espècie de nau de formigó. Va ser ajeure’m i començar a fregar. Piles de plats llardosos que rentava a mà amb un fregall gegant. Com més accelerava l’ensabonada, més pressa em menaven uns individus espectrals en carros metàl·lics a vessar. Quina angoixa. Els neguits del dia s’infiltren a la rebotiga onírica, però si bé és cert que, en l’aspecte personal, fa setmanes que tinc la sensació que no arribo a tot, que les obligacions em devoren, el panorama polític tampoc hi ajuda. Eleccions una altra vegada. Venim de les gallegues (febrer) i ara s’encadenen les basques (abril), les catalanes (maig) i les europees (juny). A una per mes. La campanya infinita. Una matraca incessant.