Sí, i la gent, que es foti. Aquesta ciutadania del carrer a què s’apel·la constantment des de l’esquerra. A la que ha d’esperar mesos –o anys– per a una operació. La que porta els seus fills a l’escola pública i en pateix les deficiències. La que no pot emancipar-se –o divorciar-se– a causa dels preus de l’habitatge. Tota la que es mou en transport públic, la que espera el miracle de la pluja perquè la política es va oblidar de preparar-se per a la sequera... Tota aquesta gent, que es foti. L’ànsia electoralista ha acabat vencent uns pressupostos socials. ¿Eren millorables? Per descomptat, però potser seran irrepetibles.