Les veus d’un món feliç

Vivim envoltats d’innombrables meravelles del món feliç, de les begudes ultraenergètiques als gurus transhumanistes, els nous fàrmacs dietètics, el retorn replicant de Barbie i el robot que ens enllustra les sabates. Aldous Huxley va publicar la novel·la Un món feliç l’any 1932 i aquella visió del futur ja guaita per la cantonada. El futur es fica pel mig en el present, cada dia, com un dron vigilant. Un món feliç descrivia el paisatge distòpic que ja és aquí. És una contradicció molt incòmoda: gairebé totes les utopies –el millor dels mons– han acabat sent realitats distòpiques. La utopia ens parla d’un món que pretén ser ideal i acaba sent tràgic, catastròfic o apocalíptic. És la pitjor empremta del segle XX, punt de fracàs de totes les utopies i escenari fet realitat de les novel·les distòpiques. Ara utopia i antiutopia s’enfronten a mort en les novel·les del segle XXI. Huxley en deia atrocitat de la utopia. Ja són aquí les meravelles i els misteris de la intel·ligència artificial per perfeccionar al màxim la nova generació de robots. Hi ha qui tem l’efecte "explosió d’intel·ligència" perquè pot activar una capacitat sobrehumana i qui l’espera per prolongar espectacularment la vida humana, a punt d’immortalitat. A diferència, els tecnopessimistes auguren un col·lapse en el vertigen tecnològic. El salt endavant de la intel·ligència artificial ja permet replicar la veu humana. Imaginem que, a partir d’una gravació de la veu del nostre avi matern, aquesta veu ens truca per telèfon i ens diu bona nit, com si el pare de la nostra mare fos aquí, rediviu per renyar-nos perquè ens hem divorciat per segona vegada. Les veus d’ultratomba criden per Nadal i ens canten una nadala en anglès, la núvia que va morir jove és a l’altre costat del telèfon i diu que ens enyora. Tot això és possible. Ja es fan programes de televisió perquè els concursants responguin les preguntes d’éssers estimats que fa temps se n’anaren al més enllà. El lífting comença per reproduir la veu dels nostres avantpassats a partir d’una cinta magnètica. Huxley va presagiar la producció científica de nens, un escenari per a l’any 2049, en un Estat mundial, amb reserves salvatges i els homes feliços jugant al golf electromagnètic. Seria una manera d’aconseguir la beatitud encara que fos falsa. Un toc d’aquesta beatitud el veiem a la cara dels qui conten la seva vida per iPhone últim model. Quan Huxley va escriure Un món feliç, abans dels totalitarismes del segle XX, no pensava que tot aniria tan de pressa, però tot s’ha accelerat, per a bé i per a mal. Ell va intuir una qüestió fonamental: fer-se il·lusions amb la individualitat quan de fet ens estem desindividualitzant. El millor antídot és la voluntat de ser lliures, la voluntat de posar la tecnologia al servei dels humanoides. Si s’acaba replicant el sentit de la vida com si fos un software, reproduir la veu de l’àvia que ens contava rondalles ja serà un fet menor.

El més llegit