‘¿Qui ha sigut?’

Han passat 20 anys. Però aquell atemptat –i els dies següents– es manté en la memòria de molts espanyols. Mai un atemptat havia causat 191 morts i mai un president, Aznar, havia manipulat tant la informació. Va pensar que si ETA n’era l’autora, Mariano Rajoy podia guanyar les eleccions. Si era obra dels islamistes, l’electorat l’associaria amb la participació en la guerra de l’Iraq i Zapatero, que havia explicitat la seva oposició, tindria premi. En l’ABC de diumenge passat, Jesús de la Morena, llavors comissari general d’Informació de la policia, va afirmar: "Des del primer moment vaig pensar que aquell no era el modus operandi d’ETA. I amb humilitat he de dir que vaig intuir que era difícil que, ja en un moment de gran debilitat, ETA fos capaç de cometre l’atemptat més sagnant de la seva història". No obstant, aquell matí de l’11-M, Aznar va trucar als directors de diaris de Madrid i Barcelona per blindar l’autoria d’ETA. ¿Per què? Rajoy era vist com un home d’Aznar, desprestigiat en la seva segona legislatura per ignorar el sentiment popular contra la guerra de l’Iraq i, entre altres coses, el casament de la seva filla a El Escorial. I les enquestes –encara favorables– començaven a acusar-lo. Prova: al gener Rajoy era preferit com a president sobre Zapatero (47 a 42%), al febrer ja ho era Zapatero (49 a 41%). I Zapatero ho sabia i creia que guanyaria (en soc testimoni). Aznar també ho devia témer. I en el terrible atemptat va creure veure l’oportunitat d’invertir una tendència que l’inquietava. No podia tolerar que el seu llegat històric fos la derrota del PP. Acebes hi estava disposat i Rajoy, el candidat, no va gosar contradir-lo. Però la gent no s’ho va empassar. Acebes era tant obedient com poc empàtic i els serveis d’intel·ligència americans i britànics, alerta des de l’atemptat de les Torres Bessones, es van consternar: aquests islamistes ens n’han tornat a muntar una altra a Madrid. I ho van filtrar a influents informadors. I, com que ja hi havia globalització, les fronteres eren poroses i Aznar ja no va poder fer allò de Franco quan intervenia La Pirenaica, la ràdio del PCE que emetia des de Bucarest. Aznar va muntar una gran manifestació de rebuig i Jordi Pujol, que hi va assistir, ha dit que quan va sentir el gran clamor, "¿Qui ha sigut?", va pensar per primera vegada que el PP perdria. Així va passar el 14 de març, després que un desconcertat Rajoy i un hàbil Rubalcaba sortissin a TVE, a última hora de la jornada de reflexió, mentre dos amics, molt d’ordre, m’insistien que anés al carrer d’Urgell a protestar davant la seu del PP. La mentida va ser greu, però potser va ser pitjor repetir-la durant anys per deslegitimar el Govern de ZP; que, per cert, va aguantar bé diumenge l’interrogatori de Jordi Évole. Caldrà deixar-ho per a un altre dia. Avui em quedo amb la frase d’Ignacio Camacho en la tribuna de l’ABC d’aquest dilluns: "L’11 de març del 2004 va quedar plantada la llavor de l’actual polarització política". A Espanya, perquè a Catalunya encara vindria la sentència de l’Estatut del 2010.

‘¿Qui ha sigut?’

La gran mentida d’Aznar sobre l’autoria d’ETA de l’atemptat de l’11-M va ser un bumerang i un punt rellevant en la gran polarització de la política espanyola

El més llegit