J. A. Bayona i l’ambició

La cerimònia d’entrega dels Oscars va acabar amb un passeig triomfal d’Oppenheimer i amb una notable decepció per a la seva competidora/col·laboradora en el paper de vitamina reconstituent del cine en sales després de la pandèmia, Barbie. L’absència entre les candidates de la seva directora i del seu principal protagonista (amb Ryan Gosling resplendint sota els focus amb el seu I’m just Ken) no només va contrastar amb el missatge de la pel·lícula, sinó que va ser exemple del camí que a Hollywood encara li queda per recórrer en termes d’igualtat de gènere. Però no només els triomfadors en termes d’estatuetes atresorades mereixen comentari. Les tres candidatures del cine espanyol (a millor pel·lícula en llengua estrangera i millor maquillatge per La societat de la neu, de J. A. Bayona, i a millor llargmetratge d’animació per a Robot dreams, de Pablo Berger) són en si mateixes un èxit, no només per haver arribat al llindar de l’Oscar, sinó també pel que poden significar en termes d’ambició i perspectives de futur per a la indústria local. Bayona, perfectament integrat als engranatges de les produccions per al gran públic de cine i TV als Estats Units, ha traslladat aquest model a una producció realitzada a Espanya i Amèrica Llatina, amb equips tècnics locals i el suport financer, de difusió i distribució d’un gegant com Netflix. El cineasta espera que els resultats obtinguts (és ja el segon llargmetratge en llengua no anglesa més vist en la història d’aquesta plataforma, amb el primer lloc a prop) serveixin d’exemple i tinguin continuïtat. Fins ara no ha sigut fàcil. Li ha costat deu anys al cineasta aixecar el finançament de la que ja és la producció espanyola més cara de la història, amb 60 milions d’euros. Això quan el pressupost mitjà d’un llargmetratge a Espanya és de 3,5 milions d’euros i els dels altres quatre films que van competir amb La societat de la neu als Goya es van moure entre els 1,7 i 4,7 milions. Ho ha aconseguit de la mà d’una gran plataforma digital que garanteix 260 milions de potencials espectadors i amb una breu finestra prèvia d’exhibició en cines (una cosa i l’altra marquen també línies a seguir per a una indústria audiovisual viable). No obstant, no només el volum garanteix l’èxit: de les úniques vuit pel·lícules espanyoles que han arribat a superar els 20 milions de pressupost, només dues produccions de Bayona, una d’Amenábar i l’animada Planet 51 poden considerar-se inversions rendibles. Projectes mal calculats o amb més suport de l’administració que visió de mercat es van convertir en fiascos. Perquè, com va argumentar recentment el director nascut al barri barceloní de la Trinitat, només si s’aconsegueix atraure el públic, una audiència "forta, estable i consistent", hi haurà els recursos necessaris per desplegar el talent de la cinematografia espanyola i donar múscul a una producció que al seu torn atregui els espectadors a les pantalles. Bayona havia arribat a pensar que "en aquesta indústria, si vols comptar amb un gran pressupost, és impossible rodar en espanyol". Potser no és aquesta una condemna inevitable. Sigui gràcies als horitzons que cada vegada obren més les plataformes digitals a la internacionalització de projectes en diverses llengües, o per exemples d’èxit com La societat de la neu.

J. A. Bayona i l’ambició

L’aliança amb plataformes digitals i la recerca del gran públic són dos puntals per a una indústria potent

El més llegit