Al complir-se el 20è aniversari dels atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid, amb un balanç de 192 morts i prop de 2.000 ferits, s’imposa una doble constatació: Espanya va rebre l’atemptat més important de la seva història i la resposta davant aquesta macrotragèdia va ser un exemple de resiliència de l’Estat de dret. Aquesta és la principal lliçó, més enllà del trist espectacle que van donar aquells dies els partits polítics, com els va recordar en el seu moment Pilar Manjón des de la tribuna del Congrés dels Diputats, i de les teories i contrateories de la conspiració que van encoratjar alguns mitjans periodístics i que d’altres pretenen ressuscitar ara per justificar la realitat actual. Els fets provats, en un judici en temps i forma que es va celebrar entre el 15 de febrer i el 2 de juliol del 2007, van confirmar que els atemptats de l’11-M van ser executats per 10 membres d’una cèl·lula gihadista, set dels quals es van immolar en un pis de Leganés –acció en la qual va resultar mort un GEO–, amb la cooperació necessària d’un miner espanyol. El tribunal, presidit per Javier Gómez Bermúdez, així ho va constatar en la sentència, i va rebutjar "especulacions, elucubracions o hipòtesis" que "no han sigut explícitament plantejades i de les quals no s’aporta el més mínim indici".