Tot(e)s junt(e)s

Divendres es va celebrar el Dia Internacional de la Dona i una de les notes més positives dels actes celebrats aquest any és que en els cartells d’aquestes jornades i conferències ja participen més homes del que era habitual en anteriors ocasions. Ha deixat de ser una causa en què només intervenen dones. De nou s’ha de rebre de manera positiva, ja que és concloent i indiscutible que aquesta és una lluita que ens afecta a tot(e)s com a societat que busca la inclusivitat i la plena igualtat entre els seus integrants. No és la lluita de les dones, és la lluita de tot(e)s a favor i en defensa dels drets de la dona. Molt s’ha recorregut des que s’aconseguís el vot per a les dones, però encara hi ha molt per fer per aconseguir la plena igualtat entre els dos gèneres. I de la mateixa manera que quan a la Gran Bretanya es va aconseguir que les dones poguessin emetre el seu vot també hi va haver nombrosos homes que, des del seu escó a la Cambra dels Lords, van votar a favor de l’esmentada iniciativa, també avui hi ha molts homes que silenciosament estan contribuint amb el seu esforç i dedicació a aconseguir una societat més igualitària. A Espanya o a la Gran Bretanya o a qualsevol part del món, quan una minoria aconsegueix que es reconegui la seva posició i els seus drets, és normalment (i necessàriament) perquè la majoria –o almenys, una part dins de la majoria– ha fet seus els arguments d’aquella minoria i l’exigència de reconeixement a aquells drets minoritaris també es converteixen en la seva visió. El dret de la dona a la baixa per maternitat (que ha sigut ara estès als pares) també va ser un dret reconegut a Espanya per un Congrés que –amb independència del gènere de cada parlamentari– ho va aprovar per majoria, en un moment de la història que la majoria dels seus membres eren homes. Les dones han hagut de combatre un statu quo que es creia inalterable i s’han vist obligades a travessar autèntics deserts de menyspreu envers els seus drets, però la seva lluita va passar a ser la de tot(e)s des del primer dia que es van aconseguir avenços tan importants com els descrits. La legítima reclamació de les dones va trobar en alguns homes una aliança per aconseguir els seus propòsits, i aquest camí cap a la plena igualtat ha de comptar amb tot(e)s. En el reconeixement dels seus drets, ja no correspon únicament a les dones persistir en la lluita, sinó que ens interpel·la tots els homes també, perquè una societat només serà justa i oberta si dona cabuda, en peu d’igualtat, a tots els seus membres. I és per això pel que cal continuar celebrant jornades i actes, ja que és la via per mantenir la lluita en defensa d’aquests drets de la dona. Una de les polítiques que s’estimen convenients en aquesta lluita és l’existència de referents que puguin ajudar la resta de dones; dones que es converteixin en referent per a les altres en l’ambició i en les ganes d’anar més enllà del mer paper que la societat els atribueix. I és clau que hi participin també homes convençuts, perquè també els homes necessiten referents de persones que assumeixen aquesta lluita com a pròpia i mostrin a la resta que no s’és menys home si un lluita pels drets de la dona o promou un món més igualitari. Com aquell company que un dia se n’anava de l’oficina per anar a recollir els seus fills a l’escola i algú li va indicar que el seu cap el volia veure. La resposta va ser sincera: "Digues-li que recolliré els nens i li truco després"; la interlocutora li va suggerir que li diria al cap que tenia una altra reunió. "Sisplau, no li diguis una cosa que no és. Digues-li que he anat a recollir els nens i li truco després, perquè tan important és una reunió de feina com recollir els nens", li va contestar. Hem de ser valents i necessitem referents que ens recordin que la conciliació depèn de tot(e)s, perquè la igualtat de gènere sigui una realitat. És la lluita de tot(e)s.

El més llegit