L’anomenen el país del milió de poetes. Potser és aquesta pell de sorra que cobreix bona part del seu territori. Potser els magnífics manuscrits que encara guarden les seves petites biblioteques, alguns de més de mil anys d’antiguitat, escrits sobre pells de gasela o protegits amb fundes de pell de cabra. Avui, en els clubs de la capital, Nouakchott, els joves rapers desafien l’ordre social, joguinegen amb l’àrab, símbol de prestigi, i miren d’alliberar-se. Aquest últim terme no és una metàfora. Perquè l’esclavitud continua sent una realitat a Mauritània.